Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 14 d’abril de 2009
Diuen que en temps de crisi es redueix l’absentisme laboral perquè hi ha més interès per mantenir la feina. Fins fa uns mesos, gairebé ningú valorava la possibilitat de perdre el lloc de treball i les empreses tenien veritables problemes per trobar gent professional i prou capacitada.
Els entesos creuen que una caiguda en picat de la productivitat i el fort retrocés de l’economia farà que hi hagi una selecció natural, de manera que la població activa que s’ho mereix és la que acabarà guanyant-se un lloc en el món laboral. En els processos d’expedient de regulació (ERO) o de tancament, rep tothom i no és aplicable allò dit fins ara. També és veritat que les empreses aprofiten el moment per treure’s de sobre les persones que han abusat de la situació i que han mantingut una actitud hostil acompanyada d’una desídia constant. Els que no estan en crisi són els advocats laboralistes que cada dia omplen els jutjats socials intentant arribar a acords amb els treballadors que van a treure’n el màxim profit, encara que sigui a costa de posar en perill la viabilitat de l’empresa que els ha d’indemnitzar, assessorats sovint per lletrats a nòmina dels sindicats, que estan fent l’agost per la crisi i que, conscients de les dificultats per cobrar de tothom, ja no deixen marxar del jutjat el seu client sense el perceptiu sobret. Ai quina fe per aquest mal sistema en el qual un contracte compromet l’empresa però que en molts casos fa impossible de demostrar els incompliments laborals dels seus treballadors. Un sistema fet per protegir els que som assalariats davant d’injustícies d’empreses, que també n’hi ha, però que serveixen en safata als quatre oportunistes de torn la possibilitat d’abusar-ne i aprofitar-se’n.
Si l’absentisme decau també ho han d’haver notat els metges de capçalera entre els quals, com en tots els sectors, sempre n’hi ha algun que s’estalvia tot el que pot i és capaç de cedir davant el pacient de tota la vida amb un os a l’esquena que l’únic que persegueix és una baixa de llarga durada per malaltia comuna i li fa aquest diagnòstic en una visita de deu minuts.
Als periodistes se’ns demana rigor i veracitat però el que diuen els metges va a missa. Però qui no coneix algun cas de ganduleria que ha aconseguit la baixa continuada d’acord amb el seu metge de capçalera que sap que ningú li pot retreure? Davant d’això poques eines té l’empresa. Tot allò que és intangible és molt difícil de demostrar i el sistema no està preparat per emparar a qui té la raó, sinó el suposadament més fràgil. La sortida és la de sempre, pagar. Per al treballador és pa per avui i fam per demà i per a l’empresa és un esforç que la pot fer trontollar. Si crisi és canvi, són moltes les coses que hauríem de començar a revisar per crear una societat d’emprenedors i no d’aspirants a funcionari pels privilegis amb què compten a banda d’una seguretat que no té ningú més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!