Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 24 de març de 2009
Quan vas a demanar diners a la Generalitat, es veu que fan mans i mànigues per buscar alguna partida d’on treure’ls. Quan vas a Madrid, tot és molt arbitrari i pots sortir d’allà amb dues rotondes a la butxaca d’inversió milionària. Potser no exactament amb aquestes paraules però el comentari el feia l’alcalde de Figueres, Santi Vila, durant l’entrevista que publica avui aquest bisetmanari.
La reflexió va molt més enllà de la qüestió econòmica i de si aquí tenim més o menys diners per a les accions de govern o per cobrir les necessitats de la població. També supera el debat del dèficit fiscal i de si donem molt més del que rebem. En la mentalitat col·lectiva hem arribat a assumir amb naturalitat que el veritable poder, els qui realment decideixen si hem d’anar cap aquí o cap allà, és a Madrid. Dit així sembla una obvietat tenint en compte que Catalunya està dins l’Estat espanyol però què passa amb aquelles competències que estan traspassades al govern de la Generalitat? El trepig és constant i sempre hi ha un filó pel qual tenir-nos collats. Tanta polèmica per la llei d’Educació que s’està tramitant al Parlament i ja friso per veure quin marge tindrà el Govern català per decidir malgrat que en tingui competències plenes. No m’estranyaria que el Congrés sortís amb una normativa marc que obligaria a adaptar la catalana a l’espanyola, de fet, ha estat així cada vegada. Així mateix, ja em diran si més no, per exemple, de què serveix el Ministeri de Sanitat si és un negociat cedit a les comunitats autònomes? És molt contradictori que el traspàs de funcions per llei no suposi un aprimament del ministeri en qüestió i ni tan sols una retallada del personal. Des del primer moment en què acceptem negociar el compliment d’una llei com és la de l’Estatut aprovada pel Congrés, és que o no sabem fer lleis, per ambigües, o ens deixem torejar a la més mínima.
Durant molt de temps hem cregut decidir alguna cosa, semblava que tot anava bé, el país de la caseta i l’hortet com a únic objectiu per ser feliços. Fins i tot vam arribar a creure en una cocapitalitat d’Espanya fruit de ser nosaltres el motor econòmic de l’Estat. Però d’uns anys cap aquí, Catalunya ha perdut el lideratge econòmic i els recursos s’han abocat a Madrid i s’ha convertit aquesta ciutat en el centre de poder únic (polític, econòmic, cultural…). Segurament la classe política catalana en té bona part de culpa pel fet d’haver estat més temps pensant en com transformar i/o convèncer Espanya que no pas en com ser nosaltres mateixos. Però també els agents econòmics i socials han deixat passar el tren perplexos davant una realitat que encara ara no s’acaben de creure.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!