Prohibir fumar a la feina, a determinats espais públics és una intromissió il.legítima del poder públic en la vida privada de les persones? No poden els individus privats decidir per ells mateixos si volen o no limitar el dret a fumar? Perquè el propietari d’un restaurant no pot lliurement decidir si els seus clients poden o no fumar en funció del que ell cregui son els desitjos de la majoria dels clients i per tant del mercat a qui ell es vol adreçar?
Aquests son alguns dels arguments que els fumadors utilitzen per a defensar el seu dret a fumar. Son arguments que podríem considerar “liberals” perquè deixen la lliure decisió a les persones i no al poder públic.
El problema és que hi ha un conflicte de drets. El dret a fumar xoca amb el dret a la salut dels fumadors passius (milers de morts cada any a Catalunya) i a més produeix molèsties innegables pels no fumadors.
Cal un ordre jurídic que delimiti els drets de cadascú. D’igual manera que cal un ordre jurídic que delimiti el tràfic rodat: tot ciutadà té el dret de circular per on vulgui però ho ha de fer segons un codi de circulació, sinò no hi hagués aquest codi seria la llei de la selva, el més fort (el vehicle més potent, el conductor més agressiu etc. ) dominaria i el més feble (el vehicle més lent, el peató etc. ) sempre tindria les de perdre. Quelcom semblant passa amb el fumar, si no hi ha un ordre jurídic que reguli per on es pot i per on no es pot fumar, el més fort (el fumador) sempre surt guanyant davant del més feble (no fumador).
A la pràctica si es deixa a la lliure decisió de cadascú inevitablement no hi haurà espais de no fumadors i per tant els drets dels no fumadors no quedaran protegits. És en les societats avançades, en les més sofisticades, amb les econòmicament més potents i on les normes del mercat i dels drets individuals estan més protegits, és justament en aquests països on els drets dels no fumadors estan més protegits.
En els països amb dictadures, sense protecció dels drets humans, sense mecanismes d’economia de mercat és justament on els no fumadors no tenen protegits els seus drets.
MARC PRENAFETA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Per la mateixa regla de tres que el nostre país reclama el “dret a decidir”, l’amo d’un bar o restaurant també hauria de poder decidir quina opció prefereix escollir.
Sense gosar titllar a ningú ni de fort ni de feble, el més just fóra que ambdós col·lectius, no fumadors i fumadors, tinguessin ofertes suficients per no veure llurs drets vulnerats.
La propaganda del poder, qualsevol que sigui aquest, arriba a impregnar
tohom fins el punt de creure’s com a pròpies opinions i fets que són
d’altri.
"En general, val la pena notar que l’exposició al tabac o a altres
toxines…..són factors que poden considerar-se menors comparats amb la
nostra exposició continuada als aliments…." Andreu Palau. Laboratori
de Biologia Molecular, Nutrició i Biotecnologia. Universitat de les
Illes Balears.
La prohibició del tabac i d’altres semblants, no responen a la seva
toxicitat, són eines del poder per controlar la població i ficar-se en
la seva vida privada.
La toxicitat i malignitat del tabac és tan forta que en quatre-cents
anys que Europa està fumant, ensumant i mastegant, no hem notat els
seus efectes. Quatre-cents anys és un bon període de laboratori.
La sífilis xancro també ens ve d’América i no necesità tants anys per demostrar la seva morbilitat.
No, no és la salut dels no fumadors el que preocupa el poder i és trist
veure que des d’una opinió que vol ser assenyada es caigui en aquests
paranys.
Clementina
Comparteixo l’argument de que el propietari del restaurant o del cafè hauria de triar si es deixa fumar o no. Tinc els meus dubtes del què s’hauria de fer als llocs públics, vull dir gestionats per l’Administració: jutjats, ajuntaments, transports públics, etc. Tinc un mal presagi, la dificultat de separar el que és públic i el que és privat és una mala dada que ja denota el nivell d’intervenció.
Més que el problema de la salut crec que és més empipa als no fumadors és el malestar del fum i l’olor.
Sóc a Anglaterra on des de l’1 de juliol no és possible fumar en cap lloc públic entès en tota la seva amplitud (pubs, centres de treball, etc.). Em va sorprendre la immediatesa amb què es va complir la llei sense necessitat d’inspeccions i intervencions policials. El dia 1 tothom tenia l’adhesiu enganxat i ningú protestà la norma a partir d’aquell dia.