És un tòpic recorrent entre les ments benpensants d’aquest país la crida en favor de l’augment dels sous dels polítics. Argumenten amb aplom que uns salaris més alts atrauran a professionals millor preparats i que, a la fi, l’administració guanyarà en qualitat. Mentida.
Els salaris de gairebé qualsevol sector venen determinats per la oferta i la demanda de treballadors i la seva productivitat. De la mateixa manera que el preu de les prunes s’estableix mitjançant l’acord entre els seus productors i els seus consumidors, els preus (salaris) en el mercat laboral consisteixen en l’equilibri entre els productors de treball, i.e, els treballadors, amb els demandants de treball, i.e, les empreses. És així com uns i altres pacten els sous que uns estan disposats a cobrar i els altres a pagar.
Contràriament, els sous dels polítics no responen a cap acord entre oferta i demanda. Per què? Doncs és ben senzill: ells són oferta i demanda alhora. Per una banda, opten a un càrrec públic a títol personal i, per l’altra, són ells mateixos qui s’han de contractar des de l’administració. Conclusió: quants zeros afegiríem a un xec que hem de cobrar nosaltres i que va a càrrec dels diners de tothom? En principi, escriuríem infinits zeros si no fos per la limitació del pressupost governamental i, més important, la penalització a les urnes que rebríem en ser titllats de cobdiciosos. Per evitar-ho, existeixen lleis que regulen els augments salarials dels governants.
Així les coses, desconeixem objectivament quin és el salari d’equilibri d’un polític. Per tant, parlar d’incrementar les seves retribucions no té cap sentit, doncs no sabem si les estarem sobreestimant o bé menysvalorant. I, en qualsevol cas, una suposada millora de la nòmina només contribuirà a generar encara més incentius d’apuntar-se al carro per part de politiquets mediocres. Tanmateix, és ingenu creure que algú que no hagi batallat durant anys les estructures bolxevics dels partits (directius d’empresa, enginyers, metges…) podrà optar a un càrrec de rellevància en l’administració.
El problema, com veiem, és la falta d’un “demandant de polítics” que ens informi quant està disposat a pagar pel seu treball i, en conseqüència, juntament amb les expectatives salarials del mateix polític, determinar el seu sou. Paradoxalment, això s’aconsegueix mitjançant la privatització del govern: el fet que hi hagi algú exigint beneficis al cap de l’any obliga a preveure els costos màxims que s’està disposat a incórrer en els salaris dels empleats.
Privatitzar el govern, però, té el petit inconvenient d’acabar amb la democràcia tal i com l’entenem avui dia. Qui està disposat a acceptar-ho? Mentrestant, la qualitat dels polítics i les seves retribucions no experimentaran grans canvis.
GUILLEM LAPORTA
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!