Segons l’Agència Catalana de l’Aigua, les conques del Ter i del Llobregat es troben en una situació crítica. Aquest escenari contempla la prohibició de l’ús de l’aigua en piscines, regs de jardins i altres usos lúdics. Així, s’extremen les mesures de gestió dels recursos superficials i l’aprofitament de les aigües subterrànies per descarregar la demanda sobre els embassaments.
La situació en què ens trobem suposa, a més,que a partir del mes de maig l’abastament a l’àrea de Barcelona requereixi l’aigua provinent de la dessaladora d’Almeria que arribaria a través de camions cisterna.
Les causes de tot plegat són diverses. És evident que el clima mediterrani propi del nostre país no ens està sent massa favorable després de quatre anys de sequera extrema. És evident que, almenys en el curt termini, poques coses es poden fer per influir sobre el clima, però és igualment cert que hi ha d’altres causes que són directament responsabilitat nostra, del conjunt de la societat i dels nostres líders i que massa sovint no fem tot el que està al nostre abast per a afrontar-les. De fet hi ha d’altres territoris en el planeta on l’escasssedat de l’aigua és igualment un problema i que no requereixen de solucions improvisades.
Entre aquestes causes destaquen el consum no adequat de l’aigua, tant el consum domèstic com l’industrial i, de manera molt especial, el del sector agrícola. S’han fet moltes coses en els darrers anys, des de camps de golf que reguen reutilitzant aigua depurada o ciutats que netegen els carrers amb aigua no potable. No obstant, s’hagués pogut avançar més ràpidament en la construcció de les infraestructures necessàries per a l’abastament.
D’entrada, el trasbassament d’aigua de l’Ebre o del Roine no ha estat tractat serenament, basant-se en l’avaluació de diferents alternatives i defugint el debat ideològic anti-infraestrcutures. En aquest terreny hi ha passos significatius i fruit del treball de bons professionals durant molts anys. Així, l’Agència Catalana de l’Aigua té previst de posar en funcionament el 2009 la planta dessaladora del Llobregat que permetrà disposar d’una quantitat d’aigua potable equivalent al trenta per cent del consum de l’àrea de Barcelona.
Les conclusions són clares. D’una banda ha mancat visió estratègica. No és nou que el nostre país té un problema claríssim d’abastament. Amb una certa previsió i, enfocant els debats públics amb rigor per part de tots, haguéssim pogut avançar molt més i probablement avui no estaríem governant l’actual situació. De l’altra, el problema de fons és que la societat no valora l’aigua com un bé escàs. I l’escassedat no és una característica exclusiva de l’aigua. La humanitat ja fa molts segles que va trobar en l’ús del mercat la millor manera de gestionar-la.
Si introduim mecanismes de mercat en la gestió de l’aigua trobarem la manera de donar-li un preu adequat. Però per a fer un pas així caldria treure’ns tots plegats moltes cotilles que no ens permeten ser innovadors en la resolució de problemes fonamentals per al nostre desenvolupament.
DANIEL CLIVILLÉ
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!