Winston Churchill fou un liberal de cap a peus, i no pas només perquè una part de la seva carrera política la va fer al si d’un partit que es definia d’aquesta manera, sinó sobretot perquè tota la seva vida la va dedicar a difondre i a defensar els valors de la llibertat.
Així, Churchill fou bel.ligerant amb els totalitarismes del segle passat -tant els d’arrel feixista com els d’origen comunista-, quan molts altres hi contemporitzaven o els festejaven. Va ser alhora un gran detractor del proteccionisme (fins al punt que això el va portar a abandonar en una ocasió el partit conservador), i un propagandista desacomplexat del lliure mercat. Com va dir ell mateix: “Que el tenir guanys és blasmable és un concepte socialista; jo considero que allò veritablement blasmable és tenir pèrdues”; i “El socialisme és la filosofa del fracàs, el credo de la ignorància i la prèdica de l’enveja; la seva virtut inherent és la distribució igualitària de la misèria”. El tarannà polític d’aquest gran estadista es fa visible en les moltes cites i pensaments que ens va llegar, inspirats per un liberalisme basat en el sentit comú i en el pragmatisme. Deia Churchill, per exemple: “No em prengueu el referèndum, que em mateu la democràcia”; o “La democràcia és la necessitat de doblegar-se de tant en tant a les opinions dels demés”; o encara “L’alternança fecunda el sòl de la democràcia”. Sostenia el britànic que la responsabilitat de la persona era la base de tot progrés, i per això creia que el factor decisiu en tot procés històric eren les accions dels individus, enlloc dels ‘processos socials i econòmics’. Coherentment, pensava que les actituds eren més importants que les aptituds.
En fi, a la vista d’això, hom no pot evitar notar que actualment no en queden gaires, de Polítics com Churchill: d’esperit liberal, valents, homes de principis, lliurepensadors, cultes (fou Premi Nobel de Literatura). Per això hauríem de donar-li la raó (ahir i avui) quan diagnosticava que el gran problema del seu temps -i del nostre- era que “els homes no volien ser útils sinó importants”; i hauríem de fer nostres una de les receptes que, com a resposta, ell mateix va proposar: “Allò que aquest país necessita són més polítics a l’atur”. Es veu que hi ha coses que no canvien….
CARRASCLET
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!