El vi, el beuratge més fosc.
Els que treballem de fa temps en el sector del vi ens adonem que, en veritat, no sabem o no volem comunicar-nos de debò amb el consumidor. Els cellers volen que sàpiga tota la història de la casa, de la vinya, de l’avi quan la va plantar, que entengui que certifica l’origen per mitjà de la DO però alhora pot ser un producte sense identitat, potser, tot i que “innovador”, “noble” o “millorant”, atès que no es tracta d’una varietat típica de la zona. En qualsevol dels dos casos, sempre llueix el segell d’una DO catalana (???).
D’altra banda, el llenguatge i el posat són sempre motiu d’una percepció generalitzada en el consumidor tipus; sigui home o dona, un professional ha de ser estirat i cursi i, o bé la natura l’ha dotat d un nas i una llengua atòmiques que ho capten tot (fins i tot coses que ningú coneix), o bé és un pedant que entabana al primer que troba amb aromes que diu que troba al vi, però que en realitat s’inventa. Per això la credibilitat d’una nota de tast clàssica emesa per un sommelier és, generalment, baixa i inversament proporcional a l’escepticisme que genera si el receptor és un consumidor que es dedica, diguem-ne, a les assegurances.
Davant aquesta part no dita de la relació entre el productor/venedor i el client, el sector del vi reacciona amb una frase feta: existeix una “cultura del vi” que s’ha d’impartir per tal que el client apreciï tot el potencial de cada vi. Per vèncer aquest escepticisme. I no podem deixar de pensar que se’ns ha girat feina, molta feina, sabent que el receptor no ve verge, sinó que té una percepció prèvia gens favorable. Més encara si pensem que “cultura de vi” és un sac foradat on hi cap tot; la cultura del vi és tot allò que qualsevol vulgui explicar sobre qualsevol vi a qualsevol racó del món, sigui veritat o mentida, perquè el sac no ho guarda; no té fons.
Hi ha un parell de resultats perversos de tot aquest reguitzell de fets: el primer, que el sommelier que no aconsegueix comunicar, o el venedor o distribuïdor que no aconsegueix vendre un producte, diuen que no és cosa seva sinó del públic , que no té “cultura de vi”. El segon, que la obligació de fer proper el producte es deixa a una banda mentre es culpa al client de no tenir prou coneixements per entendre’l.
Per tal de passar de puntetes per aquest “problema” hi ha les xarxes, on diversos personatges fan una vegada i una altra el mateix refregit amb marques diferents, però amb un denominador comú; tractar el consumidor, sempre, com si fos un analfabet no només sensorial, sinó també en altres camps com la vinya, el paisatge, el raïm, o en detalls tan bàsics del vi i del procés que ofenen només d’escoltar-los; la reacció a la necessitat que el consumidor tingui “cultura de vi” consisteix a tractar-lo com si fos ximplet, sense passar mai del nivell zero.
Cap d’aquestes tres postures pot ser més contraproduent. Encara gràcies que es ven una mica de vi, si aquest és el pa que s’hi dona. La pregunta és si realment existeix la cultura del vi o no; i si existeix, si està prou bastida. Hi ha, per exemple, prou estudis històrics que expliquin la vinya catalana actual? Hi ha, per exemple, estudis reals de les “magnífiques adaptacions” de totes les varietats franceses al clima i a l’entorn català, o tot és una cabòria de caire comercial? Hi ha, per exemple, una anàlisi seriosa de com afecta l’entorn socioeconòmic a la qualitat del raïm quan és objecte de venda? No se’n podrien treure conclusions molt profitoses de tota aquesta feina? No hauria de ser aquesta la veritable “cultura de vi”, i no el color “amarillo pajizo” d’un vi blanc?
Doncs no, no ho és. “Cultura de vi” són, normalment, les persones que hi ha al darrere d’una ampolla o d’una marca, amb la intenció prèvia d’adular l’emissor que, si té content l’ego, ni tan sols pensarà en la utilitat real de cap article o vídeo d’instagram. Poca cosa més, llevat d’algun cas esporàdic de gent que s’ho curra molt i molt bé. Però sí que hi ha cultura relativa al vi, igual que n’hi ha relativa al textil, a la poma de l’Empordà, a l’oli d’oliva català o a la pera de Lleida.
Si ens acompanyeu veureu, pas a pas, què cal saber per tenir aquesta veritable “cultura de vi” i comprar una ampolla amb tot el coneixement necessari per aprendre una mica més a cada tast. No us avorrirem amb notes de tast, ni tampoc amb aromes remotes o fins i tot ignotes, inabastables, pròpies d’un sis estrelles, si és que n´hi ha. No us parlarem del cinquè gust, l’umami, no patiu.
Nosaltres escrivim un cop cada mes, vosaltres llegiu si voleu, i si us ve de gust en parlem després.
Gràcies per la vostra atenció.