El Campanaret

Després de setmanes de tensió preparant els exàmens, els materials a presentar i tota la pesca avui s’ha conegut l’esperada notícia. I ha estat positiva. La meva germaneta, la Jordina, ha superat el tall i ha aprovat les oposicions. S’ha fet amb una de les 250 places per a professorat de llengua i literatura catalanes a secundària que convocava el Departament d’Educació, cosa no gens fàcil tenint en compte l’elevada xifra d’aspirants i les poques convocatòries que s’han fet en els últims anys. El d’avui és per tant una dia d’enorme satisfacció, a la família estan tots que desborden felicitat i encara no s’ho acaben de creure. A casa meva i amb raó sempre hi hagut certa desconfiança cap als tribunals i coses per l’estil. Ja se sap que en els temps que corren això d’aconseguir una feina del que t’agrada i que a sobre t’aporti una estabilitat laboral absoluta és un privilegi. Me n’alegro moltíssim per a ella, sé que s’ho mereix i porta temps ja bregant per instituts i aules. La docència a vegades proporciona grans alegries i t’omple enormement; però, massa cops, la dura realitat també fa que et plantegis si tot plegat val la pena. En el seu cas estic segur que sí, que valdrà la pena aquesta aposta professional. Sé de la seva vocació per transmetre als més joves la passió per la nostra llengua i per la nostra literatura. I estic segur que la docència mai l’apartarà de la recerca. I és que sense investigació no es generen nous coneixements.

No m’allargo més perquè em sembla que ara arriba amb pastes del Jordà i una ampolla de xampany per brindar per la bona nova. I espero que un dia d’aquests caigui algun dinar o sopar de celebració al Rincón de Diego o al Bresca de Cambrils… Bé, ho dic per donar idees a una senyora a qui a partir d’ara també li podrem fer conya, que no escarni, amb això que ja és funcionària…