El Campanaret

José Zaragoza i companyia han demostrat en els últims anys una eficàcia espectacular i incontestable. Quan perden estrepitosament, com en el cas de les últimes eleccions a la Generalitat, aconsegueixen governar sense problemes. I quan guanyen ho fan amb una rotunditat que espanta, com en el cas d’ahir. Segurament que els estrategues del PSC són els que millor connecten amb el gruix d’una societat malalta que vota contra si mateixa perquè són els que millor coneixen el comportament de la massa a la qual adrecen els seus missatges. Han fet campanya únicament contra el PP i això dóna rèdits, ha quedat demostrat, però al preu de la simplificació dels discursos i de la renúncia a la política a favor del màrqueting. La política és, ha de ser, pedagogia, ha de servir per elevar el nivell de la ciutadania. Però sembla ser que a alguns ja els va bé que la massa continuï sent massa i en gran mesura ignorant i fins i tot en molts casos semianalfabeta. Hi ha qui prefereix una gran quantitat de votants a qui untar amb xecs i prestacions que no el seu progrés. La democràcia només serà digne de tal nom quan la massa esdevingui poble. Sense el subjecte que la justifica no hi ha democràcia. L’actual sistema és antagònic al poder de decisió dels ciutadans, que en el model vigent i caduc de partits i llistes tancades només poden decidir realment en referèndums sobre preguntes concretes. En la resta de conteses deleguen en uns senyors que tot i que poden ser molts honestos acaben actuant, gairebé sense excepcions, condicionats per una trama d’interessos de poder de la que no poden escapar. Fent de la por al PP la causa principal de la seva campanya el PSC, que ha propiciat amb els seus excel·lents resultats el triomf de Zapatero al conjunt de l’Estat espanyol, ha evitat que l’electorat català avalués en les eleccions d’ahir la nefasta gestió del govern del PSOE a Catalunya en àmbits molt diversos, alguns dels quals han afectat el benestar diari de centenars de milers de persones, els que es desplacen amb trens de Renfe, per exemple, per no entrar en qüestions més de fons com la retallada de l’Estatut. 

El PSC ja va fer secretari general del PSOE a José Luis Rodríguez Zapatero. Ara ha estat gràcies als vots al PSC que el PSOE ha guanyat les eleccions espanyoles. Els socialistes catalans, reforçats, tenen ara potser l’última oportunitat de demostrar que són capaços de fer complir els compromisos de Zapatero amb Catalunya, cosa que fins ara no han aconseguit, més aviat han estat estafats o s’han deixat estafar una vegada i una altra per l’home de la cella arquejada, el somriure als llavis i el tarannà exquisit. La prova de foc serà el que passi amb el desplegament de l’Estatut. Coneixent a Zapatero i que darrere de l’aparença de bambi s’hi amaga el llop segurament que intentarà que el Constitucional avali l’Estatut per, salvada aquesta dificultat que podria generar tensions, aplicar-lo amb comptagotes i anar dilatant el procés de transferències que preveu el text. Intueixo que es buscarà un mandat plàcid, sense soroll, en què faci la sensació que no passa res mentre es va consumant de mica en mica l’assimilació a Espanya d’allò que en diuen nacionalitats històriques. La consulta que Ibarretxe farà al poble basc el 25 d’octubre pot ser l’únic maldecap important en la governació de l’estat. En això Zapatero trobarà en Rajoy o en qui sigui aleshores el cap de l’oposició un gran aliat (aquell que ara tan han criminalitzat) per repetir el cop de porta al pla Ibarretxe aprovat pel Parlament basc.

La patologia de la societat catalana que denota la victòria del PSC, a diferència d’altres ocasions, no m’ha decebut ni m’ha irritat. Al contrari, avui em sento profundament optimista. Vist el panorama no ens queda altre remei que treballar i molt per teixir una nova i definitiva eina al servei d’aquest poble. Em referiré al cas de cada partit d’obediència catalana en altres posts però inevitablement els mals resultats de CiU i especialment d’ERC i ICV, així com un abstencionisme cinc punts per sobre que la mitjana estatal, obren un nou i necessari cicle pel catalanisme polític. Una nova etapa d’èxit que ha de servir per definir una línia estratègica que sense ambigüitats i amb la màxima ambició i vocació de majoria ha d’apuntar clarament a la independència.  Es tracta de bastir un nou projecte, de dibuixar un full de ruta que engresqui i il·lusioni, que doni forma d’expressió política a l’esperit del 18-F i l’1-D. El màxim nivell de bipolarització en clau espanyola s’ha produït just quan més catalans i catalanes es defineixen independentistes en les enquestes d’opinió. Alguna cosa falla i cal reflexió, seriositat i molta generositat per part de tothom. I sobretot construir en positiu, sense confrontacions ni sense excloure a ningú; sumant, sumant i sumant. No podem caure en el pessimisme ni el derrotisme. L’optimisme, la tenacitat i la determinació ens faran lliures. Posem ja fil a l’agulla, sense pressa però sense pausa.

El 9-M no és una derrota; és un senyal diví de la urgència d’una catarsi, l’estímul catalitzador de la grandesa que ens cal per guanyar la batalla. Ho necessitàvem.