Euterpe

Aquest estiu la calor ha apretat de valent. L’ésser humà, pràctic per naturalesa, obre portes i finestres de casa per mirar de canalitzar el mínim bri d’aire amb què la canícula ens regava. Passejant (o patint, depèn de com ens ho mirem) pels carrers del meu barri d’adopció, a Sants, vaig sentir un so que feia anys que no sentia, i encara més en directe. El so d’una vella màquina d’escriure. Com us deia, feia molt de temps que no el sentit en viu. Com a molt en alguna pel·lícula, en alguna sessió de divendres a la nit. Però en directe… que en feia de temps.
Aquell so, les tecles pitjant furioses contra el rodet per damunt del qual s’hi estenia el paper em va evocar imatges de la meva infantesa. Aquells treballs de primària que feia, tant polidament com podia, amb la meva vella màquina d’escriure. Una màquina que, per cert, si regirés algun armari encara trobaria. I em vaig quedar aturat al carrer, amb el sol que em rebotia sobre el cap, sentint aquell so màgic. Vaig mirar al meu voltant i em va donar la sensació que havia retrocedit trenta anys en el temps.
    

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!