L’article del director
15 de maig de 2015
Estem en guerra. És una guerra somorta, però guerra al cap i a la fi. L’Estat espanyol ens l’ha declarada. Catalunya fa temps que està rebent tota mena d’atacs des de les institucions de l’Estat, però en els darrers dies l’onada anticatalana s’ha desfermat sense fre ni mesura.Si ens semblava un escàndol que el ministre Wert ens titllés de franquistes (ell!) en relació al tracte que dispensem al Principat a la llengua castellana, que hem de dir del fet que els Mossos d’Esquadra denunciïn que la Policía Nacional hagi alertat uns gihadistes que eren investigats per la policia catalana; o la darrera, que la Junta Electoral, a instàncies de Societat Civil Catalana, vulgui obligar a retirar les estelades de tots els edificis públics perquè diu que vulneren la legislació electoral. De més verdes en maduraran. Això és només el principi d’una ofensiva que anirà augmentat en to i virulència a mesura que ens acostem primer al 24M i després al 27S. En funció del que passi als juntaments a les municipals ja ens podem anar calçant, que trauran tota l’artilleria (esperem que sigui només en sentit figurat). Davant d’aquest panorama les institucions, les entitats i els catalans demòcrates, la gent de bona fe, tenim l’obligació ja no de resistir sinó de plantar cara a l’Estat. Ens cal una desobediència activa a tot allò que és antidemocràtic i immoral. No hi ha res a pactar perquè aquells que ara ja podem definir com els nostres enemics no volen pactar res que no sigui la nostra rendició incondicional. La veu d’un poble no pot callar per por a patir repressió o xantatge. Ara més que mai hem d’estar units i tossudament alçats per fer que s’imposi el sentit comú i la democràcia en un Estat que ha perdut els papers i el nord. I davant d’aquest poble hi han de ser les seves màximes institucions, els seus representants i els nostres partits polítics. Ja no poden serguir pensant en petit. Ha arribat l’hora de demostrar que el país està per davant de qualsevol estratègia política.
Odei A.-Etxearte. Periodista
15 de maig de 2015
El cafè és per a ell, gràcies. Jo tinc un tallat. Amb tot això de la independència… Tanta teoria i full de ruta, i al final ens imposen un 25% de castellà a l’escola i no tenim més remei que acceptar-ho perquè ho diu un tribunal. I jo pregunto, no hauríem de començar a pensar-nos-ho millor, tots plegats? No construirem un estat de la nit al dia sense assumir cap risc ni suar la samarreta. I quan passen coses com aquesta, i l’escola acata la injustícia i el meu govern també, penso que nosaltres, amic, som uns xitxarel·los. Som capaços de construir mil teories sobre la desobediència, repetir fins a l’infinit que s’han de trencar els ous per fer la truita i convenir que només els podrem trencar una vegada per acabar no trencant-los mai. I acabaran podrits a la nevera. I nosaltres, criant malves.
Perquè, saps què? Malgrat totes les piulades, els articles, les manifestacions i la mala llet amb què ens carrega Wert, a l’escola Pia Santa Anna de Mataró faran per nassos les classes de matemàtiques en castellà. Quines coses! Va semblar que els pares que van decidir recórrer a la justícia feien marxa enrere per la por que els seus fills no haguessin de fer classe amb un professor a banda. I què es pensaven que passaria? Vaig escoltar la presidenta de l’AMPA a RAC1. Preguntava amb impotència què havien de fer: el director ha d’anar a la presó? I jo cada dia penso més que sí. No pel pobre director, que no té cap culpa, aviam si m’entens. És que ha arribat un punt que l’obediència a la llei injusta ens fa còmplices a nosaltres; covards, mesells. ¿Per què el govern no protegeix i garanteix la defensa dels mestres, per què els pares no es blinden amb l’escola fins a les últimes conseqüències, i tots a desacatar aquest despropòsit gegantí?
Podeu continuar llegint l’article aquí
Vicent Partal. Periodista. Director de Vilaweb
14 de maig de 2015
Les últimes actuacions del ministre Wert i les darreres sentències contra el sistema educatiu català han fet créixer la indignació de la societat catalana a un nivell extraordinari. Indignació expressada al carrer visiblement, però també al parlament espanyol, on ahir molt especialment Joan Tardà i Joan Coscubiela van saber transmetre a l’opinió pública l’estat d’ànim que molts tenim avui.
Però no n’hi ha prou d’indignar-nos; ara ja no. Catalunya, en termes polítics, ja ha deixat de ser una simple comunitat autònoma d’Espanya, sotmesa per tant de manera inexcusable a la rigidesa del règim legal espanyol. Catalunya va proclamar la pròpia sobirania amb una històrica declaració del parlament, però sobretot Catalunya va exercir la sobirania el 9-N. El 9-N les institucions i el poble de Catalunya van emprendre de manera rotunda el camí de la construcció d’una legitimitat pròpia, i ara tot allò que fem té un sentit diferent —a dins del país i fins i tot a fora, com tan bé ha entès el parlament de Dinamarca.
Per això, en vista d’aquesta agressió intolerable al sistema educatiu català i a la convivència, l’única posició que no podem adoptar és justament la d’acatar les sentències. La legalitat catalana ens empara i és responsabilitat del govern, del president Mas i de la consellera Rigau trobar ràpidament la millor manera possible, en termes tècnics, de no aplicar les sentències en cap aula del país, en cap ni una.
És responsabilitat seua, és una responsabilitat directa del govern de Catalunya. I no pot haver-hi ni una sola excusa per a no assumir-la. És incomprensible i totalment incongruent que el mateix president i la mateixa consellera que van tenir el coratge polític d’assumir les conseqüències del 9-N ara no encapçalen la resposta en favor del sistema educatiu, per a evitar l’aplicació del manament judicial.
És clar que cal una resposta tècnicament impecable, una resposta que no obligue mestres ni pares a convertir-se en herois individuals. No tinc prou coneixements per a saber quina podria ser. Però, com a ciutadà, sé que l’única resposta que no podem acceptar és anar dient a cada escola que s’adapte.
Podeu continuar llegint l’article aquí
14 de maig de 2015
Les darreres senències i l’últim estirabot del ministre Wert, comparant la situació del castellà a Catalunya amb la que va viure el català durant el franquisme, torna a posar de manifest, per si no havia quedat clar, quin és el pensament del govern espanyol respecte de la nostra llengua i, sobretot, del nostre model educatiu. Somien amb abatre’l i ja fa temps que no se n’amaguen. No s’ha d’oblidar que Wert forma part de l’ala més dretana del PP, del cercle de la FAES, que s’ha dedicat a teoritzar sobre com dur a la pràctica aquest objectiu. El seu full de ruta ja el sabem, però la clau estará, també, en quina és la nostra resposta davant de totes aquestes agressions intolerables. Tornarem a acatar o excercirem la nostra sobirania? En aquest article, Vicent Partal, director de Vilaweb, posa el focus en aquesta qüestió, incidint en el fet que amb indignar-se ja no n’hi ha prou.
15 de maig de 2015
Carme Junyent. Lingüista
Alumnes catalans que arriben a la universitat i diuen que no saben parlar català perquè no es parla al lloc d’on vénen. Alumnes d’aula d’acollida que demanen als seus professors per què els ensenyen català si resulta que les classes es fan en castellà. Alumnes que, el dia que l’inspector assisteix a l’aula, demanen perplexos al professor com és que els parla en català. Professors de llengua catalana que són titllats de fonamentalistes quan demanen als seus companys que facin les classes en català. Famílies que porten els fills a la concertada perquè volen que rebin l’ensenyament en català. Professors que diuen que fan les classes en castellà perquè volen que els alumnes els comprenguin millor. Professors que fan les classes en castellà perquè diuen que s’adapten a la llengua dels alumnes. Tutors que parlen en castellà amb famílies que tenen el català com a primera llengua. Continuem?
Un professor de català que aconsegueix que els alumnes li parlin en català es queda estupefacte quan sent que la directora del centre li diu a una alumna que ho fa: ‘¡Anda, pero si sabes hablar catalán!’ Uns pares convençuts que els seus fills reben l’ensenyament en català a l’institut es queden bocabadats quan s’assabenten que l’anglès (!) i la tecnologia la fan en castellà. Els pares d’una nena a qui anomenen ‘catalaneta’ a l’institut demanen al germà gran si a ell no li diuen res pel fet de parlar en català; resposta: ‘No, jo parlo en castellà i així no tinc problemes.’ Una alumna comenta que a l’institut els únics que parlen català són els marroquins i els romanesos perquè és la llengua que aprenen a l’aula d’acollida. Un alumne de primària arriba a casa enfurismat. La seva mestra ha agafat la baixa i la substituta no li agrada gens: ‘És vella, rondinaire i, a sobre, no sap parlar català.’ Continuem?
Això que la llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya és el català —si més no, a secundària— és un mite o un autoengany col·lectiu. I no és pas cap fet recent. L’any 2002, al tercer simposi sobre ensenyament del català a Vic, es va fer pública una enquesta que mostrava que, si es demanava als directors dels instituts el percentatge de docència en català, era el 67%; si es demanava als alumnes, en canvi, el percentatge baixava al 33%. En aquell moment, fins i tot ‘La Vanguardia’ es va fer ressò d’aquestes dades en un editorial. Hi va haver cap reacció? Ni una. Com de costum, el departament va tirar sorra sobre la qüestió i així anem fent. Tampoc no va dir res quan dades similars apareixien en un estudi de Vanesa Bretxa i Xavier Vila a la Ciutat de Mataró publicat l’any 2012. I la consellera, Irene Rigau, va revelar que a Catalunya hi havia 459 escoles i instituts que impartien alguna assignatura no lingüística, com ara matemàtiques, plàstica o geologia, en castellà. D’aquests centres, 332 eren escoles de primària i 127, centres de secundària. I ara ens esquincem les vestidures perquè el tribunal suprem ‘imposa’ el 25% de castellà?
Podeu continuar llegint l’article aquí
15 de maig de 2015
Documental del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, on s’explica quin ha estat l’ús del català en els darrers tres-cents anys. Aquest treball es va fer dins de la programació del Tricentenari a la ciutat de Barcelona. Cliqueu aquí per veure el vídeo.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!