Gabriel Rufián. Diplomat en Relacions Laborals (UPF). Membre de Súmate.
25 de juny de 2015
Escoltava a Mas dissabte passat interpel·lar a la societat civil des de Molins de Rei i vaig tornar a recordar un fet que he recordat molt aquests últims mesos. Veia a un Mas certament alliberat, conscient d’haver transcendit les seves pròpies sigles, conscient de ser per si mateix un partit propi, gairebé una ideologia, més feble o fort que mai segons el prisma pel qual es miri, sol·licitar a les plataformes independentistes que s’aglutinessin entorn d’ell en una mateixa candidatura, quan ho vaig recordar nítidament. Una vegada més.
Estació de la Sagrera. Matí fred de tardor. No recordo exactament quin dia. Un senyor encorbat em fa senyals amb el seu bastó entre files de gent anant i venint. M’apropo. En una solapa porta un pin de la tricolor republicana, en l’altra una estelada vermella. Somriu. Em demana que m’apropi més i molt a poc a poc, molt baixet i a cau d’orella murmura: “Hi ha que guanyar. Passi el que passi, cal guanyar”. Jo li miro i ell somriu encara més mirant-me fixament. Assentim. Amb un dit alçat tremolós entre els dos, s’acomiada.
No es poden imaginar la multitud d’ocasions en les quals he recordat tot allò al llarg d’aquests mesos. I en dies com el dissabte encara més. En dies de grans compareixences, d’inici d’encarnats debats i de tornada a aparents cruïlles de camins, ho tinc molt present. Tinc present aquell gest i aquella sentència carregada d’una enorme responsabilitat. “Hi ha que guanyar. Passi el que passi”. Hi ha que guanyar davant tanta derrota. Hi ha que guanyar davant tanta pèrdua. Tenim a tants al voltant que van perdre tant que tenim que guanyar on ells van perdre. Des del mateix moment que l’independentisme va apel·lar als hereus de tota aquella derrota, als hereus dels que van defensar la democràcia i van morir en aquella lluita, des del mateix moment que ens vam mirar, ens vam reconèixer i ens vam adonar que lluitem contra aquell mateix feixisme que ja una vegada ens va dividir, i va derrotar, només hi ha una possiblitat: guanyar. Per ells. Per nosaltres. I pels que vénen.
Convé recordar-ho. Avui més que mai. Convé recordar que diguin el que diguin, proposin el que proposin Mas, Junqueras, Fernàndez, Sànchez, Casals, Vila d´Abadal, Reyes i tants altres, això va néixer i pertany a els qui es deixen la pell al carrer. Els pertany a vostès. Vostès són el poder constituent i ells el poder constituït. Vostès són els més i ells els menys. Vostès són els mandataris i ells els manats. Han de saber-ho.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
L’article del director
19 de juny de 2015
Estem a 100 dies d’unes eleccions al Parlament que poden canviar definitivament el nostre país. Si realment un seguit de partits o un front unitari o el que s’inventin porta/porten al seu programa gairebé com a únic punt que si guanya/guanyen proclamarà/proclamaran la independència (a l’endemà o en un termini, diuen, de 18 mesos), ja haurem traspassat el llindar de la porta i, aleshores, no hi haurà retorn per a ningú. Si has de travessar una porta has de decidir si la creues o no la creues; si demanes a la gent que la creui amb tu o que no ho faci. És caixa o faixa. No pots estar posant un llistat de raons que condicionin què faràs. O sigui, que s’ha acabat això de fer la puta o la Ramoneta. El sí, però, està mort. Es pot ser independentista, antiindependista o un il·lús que creu en la tercera via però res més. I, per ser més clars, hauríem de reduir les opcions a dues. En aquest escenari, és lògic -i jo diria que necessari- que es produeixi el trencament de Convergència amb Unió. No pot ser que tu vulguis anar a la dreta i el teu company de viatge a l’esquerra, perquè t’acabaràs, sí o sí, estrellant. A CDC estan encantats de la vida d’haver trencat i qui realment té un problema és Unió, que ha de gestionar una victòria pírrica que amenaça de trencar el partit. És més, al President Mas tot plegat lluny d’erosionar-lo, com alguns analistes diuen, ja li va bé, perquè en els pròxims dies acabarà de posar-se, amb la seva famosa llista, per sobre del bé i del mal. CiU és l’autonomisme, “X” (o sigui, la llista del President) és la independència. Caldrà veure com qualla en els catalans la idea d’aquest nou paradigma, i com afecta, sobretot, Esquerra Republicana.
És cert que tot el que ha passat porta a fer-se algunes preguntes: què passa si el 27S a la nit hi ha uns percentatges, en un sentit o en un altre, semblants als de la consulta d’Unió? Ara sí que és evident que l’independentisme ha de guanyar amb una majoria àmplia, que s’aproximi al 60% o que el superi. Una victòria per la mínima crearia una situació molt difícil de gestionar. Talment el mateix que passaria si l’opció que guanya per poc és la de mantenir l’estatus quo. I una darrera pregunta: i el 28S què fem si guanyem? I una més: i què farà l’Estat? Voldria creure que els nostres polítics tenen les respostes, però em temo que no les tenen. Anem molt molt tard, fins i tot allò que anomenem la societat civil organitzada va al ralenti, però d’això en parlaré ben aviat…
Josep Maria Uyà. Doctor en filologia i ensenyant.
25 de juny de 2015
Una revolució enfonsa un ordre antic i en posa un de nou. La Revolució francesa o la russa, o la revolució sexual dels anys seixanta són revolucions. Ara estem, de moment, revoltats. Atesa la triomfant pax capitalista imposada des del 1989, i les triomfants tesis neoliberals anglosaxones que sobrepassen el dic socialdemòcrata, els oprimits pel sistema han aprofitat l’escomesa brutal de la crisi financera del 2008 per iniciar una guerra de guerrilles que no té un objectiu clar, ni proposa un sistema nou, sinó que és un lament per la nova opressió i un demanar que es torni a un ordre més just. En aquest sentit, caldrà que els que encapçalen les plataformes ciutadanes de protesta, a mesura que el votant popular els vagi pujant amunt, caldrà, dic, que pensin be què volen fer, no fos cas que l’esperança es convertís en un populisme trist. Perquè el sistema triomfant no s’està de foteses. Si cal enfonsar un país com Grècia, es fa, i si cal mantenir guerres estúpides aquí i allà, movent tota mena de desplaçats, i formant una onada immigratòria sense precedents, no passa res. La conjura cega i inconscient (no està pensat, no ho mou ningú, és només l’ambició del diner) dels capitals, amb una base tecnològica i de projecció irreal de riquesa (desastre mediambiental), és un moloch que ningú sap frenar. Algú va dir que al comunisme s’hi arribaria pel capitalisme, i és cert que la seva trajectòria actual pot fer pensar en la revolta revolucionària dels desheretats, però més aviat serà per la via dels oligopolis, que col·lapsaran en una sola empresa mundial, que governarà. Google o Microsoft ja apunten a això.
Però de moment tot són pessigolles. Els pobres revoltats només volen ser rics, no pas ètics. Que ningú s’equivoqui. La societat de la comoditat ho pot fer tot; ningú es resisteix al tenir. I heus aquí que aquest és un dels motius de la, de moment, revolta catalana. Sense la crisi econòmica, qui sap on seria ara l’independentisme? I què vol aquest independentisme nou? La vaga idea que en un país petit seríem eficaços econòmicament, com Àustria o Dinamarca, va dir Artur Mas. Així no es fan les revolucions de veritat. Les revolucions no es fan amb idees petites. No es fan perquè em baixin el preu de la targeta del metro o em paguin el menjador escolar, o ens quedem uns mils de milions més amb la hisenda pròpia. Si les Ades Colaus i els Arturs Mas et alia volen canviar les coses, hauran de parlar amb molta més visió històrica, i de cara a les properes eleccions, totes, caldrà pujar el to dels arguments, i dir que l’actual sistema econòmic és una enorme bogeria humana, i que la independència de Catalunya és un “fet” històric necessari per a una cultura també històrica, hi guanyem o hi perdem calés, en els dos casos, el social i l’independentista. Perquè són el mateix.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Estem revoltats, però de revolució encara res de res. Aquest és el plantejament de l’article que us proposem avui de Josep Maria Uyà, publicat a El Punt Avui, on l’autor incideix en el fet que “es revolucions no es fan amb idees petites” i troba a faltar “pujar el to dels arguments” si, de veritat, volem canviar les coses. Perquè, a més, davant tenim un sistema dominant que no s’estarà de res per mantenir l‘status quo.
Lluís Bou. Periodista
25 de juny de 2015
El patró polític de l’esquerra espanyola és la pell de brau. D’aquí no en surt. Fa les seves propostes regeneracionistes des d’aquest mapa mental. La filòsofa Hannah Arendt ja va explicar la importància que té l’estructura política en la conformació de les actituds. I també ho va descriure Josep Pla, quan deia que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El patró de la dreta i l’esquerra espanyoles és similar, veuen el mateix mapa, el tauler on es barallen és comú.
Aquests dies hem vist com el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha fet un míting davant d’una immensa bandera espanyola de la monarquia. Hi ha dos fets interessants en aquesta escenografia. El PSOE no s’havia atrevit mai a usar banderes espanyoles en els seus actes públics, però ara vol homologar-se en aquest terreny de joc que controlava en solitari el PP. S’ha produït un canvi. Fins ara els socialistes posaven sordina al seu patró hispànic, perquè encara notaven el monopoli que en va tenir el dictador Franco, però han passat els anys i han donat aquella purga per acabada. La societat espanyola els demana més claredat en la defensa del tauler de joc, no volen que s’escrostoni, i s’hi acomoden.
Ni l’esquerra alternativa s’escapa del mapa mental de la pell de brau. Fins i tot els qui s’aposten a la pràctica antisistema usen el mateix patró. Són molt interessant en aquest sentit les declaracions ahir del líder de Podemos, Pablo Iglesias, per la forma com carrega contra el procés independentista en la cara d’Artur Mas. Iglesias, que manté un discurs propi en matèria econòmica, en la qüestió nacional en canvi fa el mateix que Pedro Sánchez amb la bandera i s’arrecera en el PP. “A mi no m’ensenyarà sobirania Mas, que té comptes a Suïssa!”, va dir. És una frase que podria haver pronunciat l’expresidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, i que surt d’un informe fals de la policia que mai ha aclarit el ministeri de l’Interior. Un alternatiu pot usar aquest discurs de claveguera i allà tothom ho troba normal.
Podeu continuar llegint l’article aquí.
Entrevista:
15 de juny de 2015
Antonio Baños (1967) és periodista i escriptor. D’aquí a poques setmanes sabrà si els militants de la CUP l’han escollit per ser un dels candidats a les eleccions del 27-S. Com David Fernàndez, Baños no és militant de la formació. Periodista nascut a Nou Barris, fill únic, és el primer membre de la seva família que té carrera universitària: ciències de la informació (UAB). De petit llegia enciclopèdies senceres, i de gran ha escrit els llibres ‘La economía no existe’ (2009), ‘Posteconomía’ (2012) i ‘La rebel·lió catalana’ (2013), a banda de treballar en innombrables redaccions de diaris.
—Per què us presenteu per a ser diputat de la CUP al parlament el 27-S?
—Jo no em presento. A la CUP, són els altres que et presenten. M’ho van demanar, i primer vaig dir que no, perquè sóc un home enraonat. Que sou bojos o què? Després vaig dir que sí, perquè crec que el moment pot ser històric i transformador. Es pot trencar amb l’staus quo. Hi ha una oportunitat i si la desaprofités me’n podria penedir la resta de la meva vida. I segon, per respecte al David, el Quim i la Isabel, gent que van deixar-ho tot per fer una cosa que podria haver sortit molt malament, que és ser diputat de la CUP, i han acabat fent una feina collonuda. Quan gent que respectes, t’estimes i pensa igual que tu et demana que continuïs la feina, aleshores és una qüestió més de responsabilitat, que no pas de vocació.
—També sou de Súmate. Poca gent la té en compte, a l’hora de fer discursos.
—Som massa petits, es veu, per ells. Les entitats sobiranistes sempre són les tres grans. L’ANC, Òmnium i AMI. És una lluita que arrosseguem des que vam començar. Evidentment tenim 400 socis i Òmnium 20.000. Ho entenem. Però que ens esmentessin de tant en tant, també aniria bé.
—Quina és la vostra reacció a la proposta que ha fet Mas d’una llista configurada per les entitats?
—Faig meva la paraula del Quim Arrufat: ‘És un merder.’ Entenc que, sobretot per l’ANC i Òmnium, és un merder. Prou feina tenen organitzant l’Onze de Setembre i mantenint la tensió i l’organització per a l’Onze de Setembre perquè a sobre se’ls afegeixi una cosa per a la qual no estan preparades.
—M’imagino els tres partits separat, compartint la campanya electoral. Qui s’encarrega de la gent gran? Doncs potser ERC i Súmate. ‘Abuelo, vota por tu nieto!’ CiU agafa un altre espai, la CUP un altre, i les campanyes van coordinades.
—La hidra dels tres caps. Jo ho trobo molt bé. Que l’independentisme faci sensació de país. De ventall que ho abasta tot. Jo sóc socialdemòcrata. Esperi, que l’hi passo. Jo sóc anarquista. Tranquil, tenim l’independentista que li ho explicarà. Sóc cristià. Doncs passi cap allà. Anar separats ho trobo molt potent. Molt més que una llista populista, de tots junts, on fas sensació de debilitat. El Quebec, una sola llista. Escòcia, un sol partit. A Catalunya tenim una panòplia de partits independentistes i això és collonut. Si demà proclaméssim la independència, ja tindríem un sistema competent i homologable només de començar.
—Però els partits potser no han estat educats així. Entren clavant cops de colze i competint. Robant vots. En lloc de coordinar-se i col·laborar, que potser ara tocaria.
—I l’altra derivada són les relacions entre Esquerra i Convergència. Són en un nivell d’autoparanoia que no vull jutjar però des de fora dius: ‘Nens, arreglem-ho eh?’ Els qui no som ni d’ERC ni de CDC, però sí que volem la república, veiem el debat una mica infantil. Això ha de ser col·laboratiu o ampli. Que no ens trepitgem els espais ideològics. Són grandets i fa molts anys que fan política, tu. Ara els nous de la CUP haurem de fer teràpia de parella? Senyors, el moment és clau. Ens hi juguem des de la presó fins al ridícul. És clar que és estressant. Però s’ha de ser adult i madur.
—Us planyo. Aquest Onze de Setembre us passarà una cosa terrible. Tot de catalans descobrint la Meridiana!
—Ha ha! Sortiré a saludar des del balcó com Evita Perón. ‘Don’t cry for me Catalonia!’ Jo no és que sigui fill de la Meridiana. Sóc besnét de la Meridiana. El meu besavi va construir una caseta amb una figuera, al mig del camp. Parlem de final del segle XIX, principi del XX. Era el guarda d’un laboratori farmacèutic. Ara hi ha un bloc de pisos. I jo visc en aquest bloc. No és que visqui al mateix barri. És que visc al mateix solar que fa quatre generacions. Quan vaig pel barri sóc ‘el nen de la Carme’.
—Com s’ha viscut el procés en aquest barri?
—T’ho explico. Dos dies després de la manifestació del 2010, quan Espanya va guanyar el Mundial de futbol, vaig passejar per tot Vilapicina. 50% senyeres, 50% banderes espanyoles. L’any 2012 ja no hi quedaven banderes espanyoles i van aparèixer les estelades. I ara et trobes moltes estelades i unes poques espanyoles. El sobiranisme s’ha entomat amb naturalitat. És una de les opcions més. ‘Ah, pues yo no, pero mi nieto es indepe.’ Avui tothom coneix algú que sí que ho és. Es troba del tot normal ser indepe i castellà. En els actes de Súmate es veu encara més. No som la majoria, però no som cap exotisme. No rebem òbviament una percepció ni ètnica, ni de classe. La percepció que tinc quan anem al Polígon Gornal o Bellvitge és aquesta. I la CUP s’entén que no són els rics. La independència no està guanyada, però això sí. La idea que en aquests barris l’independentisme és tan normal com la resta és una victòria silenciosa que s’ha de destacar.
*Publicada a Vilaweb. Autor: Andreu Barnils. Podeu continuar llegint-la aquí.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!