La caseta del plater

A LA
VORA DE LA
MAR...

El nostre
país és un país de mar. La seua geografia no pot ser més eloqüent: va néixer
abraçat a la mar; es va configurar amb la mar com a principal element
articulador.

La seua
allargassada façana marítima, a més de propiciar un intercanvi cultural ben fructífer
amb els altres països riberencs, ha permés la construcció d?una cultura popular
marinera riquíssima i certament singular.

La mar ha
estat, durant segles, un rebost inesgotable que ens ha proveït d?aliment i de
riquesa, però també d?un imaginari col·lectiu vast i assortit, suscitat, en
bona mesura, pel que té la mar d?enigmàtica i fascinant. Ho escrivia J.V. Foix
al seu Diari 1918: ?De lluny tothom
crida: la mar!, la mar!; però en ésser-hi davant, calla hores i hores?.

Al llarg del
segle XX, però, el país ha anat girant l?esquena a la mar i, de mica en mica,
la cultura popular marinera ha anat perdent pes a la nostra memòria
col·lectiva. És un procés lent però sembla que irreversible: la mar i la seua
cultura han passat a ser uns grans desconeguts, reduïts, en el millor dels
casos a la condició d?elements pintorescos, mers figurants en el teatre de la
modernitat.

Evidentment,
aquest procés no ha tingut lloc per un abandonament del litoral sinó per la
seua colonització: la devastadora eufòria urbanística que ha trobat en la mar un
escenari de fons perfecte per optimitzar l?explotació del territori amb
l?atractiu d?un paisatge, paradoxalment, malversat.

Resulta
especialment significatiu, en aquest sentit, l?anhelat reencontre de la ciutat
de València amb la seua mar, perpetrat després d?assolar el barri històric de
pescadors i amb l?estímul extern d?unes competicions esportives caigudes del
cel ?de l?especulació immobiliària.

La antiga
cultura marinera ha estat així parcialment bescanviada per un neofolklore de
cremes solars, sangria prefabricada i motos d?aigua: cultura banalitzada de
parc temàtic que, malgrat tot, continua convivint amb la genuïna ?que completa
el decorat.

Amb aquest
número de Caramella, volem girar ?els
ulls envers la mar?, com diu la balada, i aprofundir en tots els elements vius
que configuren allò que hem anomenat cultura popular marinera: oficis i
onomàstica, rondalles i romancer, mites i supersticions, religiositat popular i
patrimoni material.

Hi hem comptat,
per això, amb la participació de nombrosos col·laboradors que s?hi apropen des
de les perspectives més diverses ?des del testimoni personal a l?anàlisi
etnològica. I voldríem destacar, especialment, el suport rebut des del Museu de
la Pesca de
Palamòs, amb el seu director al front, Miquel Martí i Llambrich, qui dirigeix
també la
Fundació Promediterrània per a la conservació, l?estudi i la
difusió del patrimoni marítim. Amb l?ajuda de tots ells us convidem a aquest
recorregut pel nostre litoral, la llesca de país que encara batega a la vora de
la mar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!