La caseta del plater

Ha passat la Segona Edició dels
Premis Ovidi a la Música
en Valencià deixant rere seu el ja conegut rastre agredolç d?esforç
amortitzat, missió acomplerta i victòria pírrica.

D?una banda s?hi
constata l?extraordinària efervescència i el magnífic moment artístic que es
viu al País Valencià en tots els àmbits musicals; d?una altra, s?hi consoliden
dues perilloses tendències: l?escassa repercussió social i mediàtica d?un
fenomen que ja hauria de començar a ser de masses si aconseguira una mínima
connexió amb el seu enorme públic potencial; i el caràcter definitivament
?regional? de la convocatòria, enllestit amb la comodíssima aquiescència dels
mitjans de comunicació del Principat que ni saben ni contesten ?ni un mal
becari de l?Enderrock assistí a la gala… ni que fos per donar les
reglamentàries palmadetes a l?esquena als organitzadors!

Com que l?amic Toni de
l?Hostal, amb el seu verb pervers i esmolat, ja n?ha exposat a la llum pública
les ostentoses vergonyes organitzatives, ens estalviarem la temptació de fer
més amics i ens limitarem a glosar els mèrits que, al nostre modest entendre,
lluen els guanyadors dels premis oficials:

Millor disc: Òscar Briz, Quart Creixent
Potser no siga el millor
disc d?Òscar ?molts dels seus seguidors continuen enganxats a la llum i els
colors que expedia Pur desig? però té
tots els trets d?una obra major: unitat en el concepte, precisió en el matís,
generositat en els detalls, profunditat en l?expressió i una rocosa convicció
en el que es vol dir i en com es vol dir. Si a sobre hi afegim gran cançons, la
conclusió és inapel·lable.

Millor disc de pop-rock: Sant
Gatxo, Si tanque els ulls
Imposar-se al monumental
Benvinguts al paradís d?Obrint Pas no
és fum de botja i fa justícia a la impressionant maduresa musical assolida pels
de la Vila Joiosa
que han gravat, en aquest disc, les millors guitarres de la història del
pop-rock fet al País Valencià ?les millors, òbviament, no per tècnica,
espectacularitat o contundència sinó per una virtut molt superior a les tres
esmentades: gust.

Millor disc de folk (això
de noves músiques seria millor anar deixant-ho estar): Pep Gimeno, Botifarra, Si em pose a cantar cançons
Competia amb Al Tall
?perjudicats en la cama per tirar la falta amb trenta-u d?envit? i el projecte Pau i Treva ?amb Toni Torregrossa, Jordi
Fàbregas, Maurizio Martinotti i Renat Sette?, és a dir, dos pesos pesants amb
prestacions francament intimidatòries. Però igualment decantà la balança cap
a les seues cançons que barregen elegància popular i autenticitat expressiva amb unes
dosis irresistibles i demostrà que, tot i la sobreexposició a què l?estan
sotmetent els catecúmens del rotllo, aguanta sa i estalvi sense perdre un bri
de carisma ni d?humilitat.

Millor disc de cançó d?autor: Rafa
Xambó, Cançons de la memòria trista
El seu paper com a rostre
del COM està perjudicant la recepció de la seua obra que avança fulgurant a
pesar de tot això. Ha fet en tres discos l?evolució que no havia pogut fer en
trenta anys i ha aconseguit, en aquest, bastir alguns moments de considerable
alçada estètica: ?Bales?, ?Dedicat?, ?Madinat-at-Turab?. El camí que obre amb
la primera podria ser veritablement fructífer.

Millor cançó: Feliu Ventura, ?Alacant
per interior?, Alfabets de futur
Amb aquesta cançó Feliu
aconsegueix erigir-se com a portaveu d?un sentiment col·lectiu d?estima al
país, de dolor per la seua deriva política i d?esperança pel seu futur. Una esplendorosa
epifania que li permet ascendir a la llotja reservada només pels grans autors
de cançons ?els que saben vincular la seua obra amb la sensibilitat més íntima
del seu públic. Fins i tot els seus detractors més recalcitrants haurien de
saber veure-ho.

Millor lletra: Feliu Ventura, ?Si véns
(lloc 4)?, Alfabets de futur
Un text senzill i
encantador per a una cançó llastada pel seu caràcter d?himne parroquial i el
desmanegat guirigall final que la remata. La lletra, però, és possiblement la
millor que mai ha escrit Feliu dedicada a Xàtiva: els qui ens l?estimem com si
ens hi anara la vida, no podem escapar del tremolor d?emoció cada vegada que
sentim allò de ?sobre les teules brunes?.

Millors arranjaments: Eva
Dènia i Manuel Hamerlink, Tribut a Jobim
Eva Dénia ha fet una
feina de precisió mil·limètrica traslladant la musicalitat dels textos
brasilers a la pronúncia bastant més eixuta del valencià saforenc. La seua
dicció, càlida i tersa, s?engronsa sobre les inoblidables partitures de Jobim
amb una fantàstica delicadesa. Però compta, per això, amb els savis, subtils, bellíssims, arranjaments de Hamerlink que fa de l?austeritat virtut, que ompli
les harmonies de silencis subjugadors i que ens regala ara un cello ?Gustavo
Sacanete? , adés un saxo ?Perico Sambeat?, d’una efectiva sobrietat.

Grup revelació / Millor maqueta: 121 dB / Rapsodes
Els premis per al planter recaigueren en dues bandes vinculades a la gira Tourbolet que
practiquen estils poc visitats per la música en valencià: el pop-rock indie i el hip hop. A totes dues se?ls
augura un lloc privilegiat en futures edicions dels premis a poc que continuen
treballant amb la passió i el nervi amb què es presenten ara.

La gala, com l?any
passat, discorregué entre el glamour casolà i les intervencions canalles de
Xavi Castillo o els Ovidi Twins ?guardonats amb el premi al millor disc satíric
per la revista La Cabota,
i amb un delirant agraïment en grec i català?, generant, per una nit, la
il·lusió de potència creativa i d?incidència social que el matí de l?endemà
desmentiria amb particular cruesa.
Aquestes nit, però, no ens les lleva ningú i sempre ho podrem cantar, com feia Gram Parsons en companyia d?una
desconeguda Emmylou Harris: ?So tonight when you hold me
tight we’ll let the fire burn on / And we’ll sweep out the ashes in the
morning? (Així que aquesta nit, quan m’abraces fort, deixarem el foc cremar / i
escombrarem les cendres pel matí).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!