Nocorriguesmassa!

Un altre avantatge de ser un atleta màster és l’alegria amb que celebrem els aniversaris acabats en 0 o 5. El canvi de categoria suposa acabar amb els feixucs darrers dos anys d’una categoria on, si no ets un fora sèrie, el jovent que va arribant et va posant les coses més complicades fins que fas anys rodons i passes tu a ser un dels tendres del nou grup d’edat que ha olorat la sang i es disposa a aconseguir la seva part del botí.

Per això el 2022 es dividia en abans i després de l’11 de març, el dia que complia 55 anys i entrava a millor vida, atlètica. Tenia clar que respecte a l’any anterior volia (i havia de) canviar d’entrenaments perquè el 2021 havia estat complicat i havia gaudit molt poc. Més volum, menys intensitat i un treball de força constant serien les bases d’aquesta nova etapa. L’estiu del 2021 va ser doncs de pic i pala. Al setembre era el campionat d’Espanya de mitja a Cantàbria i vaig dedicar l’estiu a fer quilòmetres, sumant setmanes de 115-125 quilòmetres. La cursa no va ser cap èxit, recordo que vaig córrer en 1h18 per fer el 8^è de la categoria en un dia amb moltíssima humitat on a mesura que passaven els quilòmetres m’anava trobant cada cop millor però sense excel·lir. El que si que va ser tot un descobriment va ser Cantàbria. Em va quedar clar que es mereixia un viatge amb temps.

A la tardor del 2021 vàrem fer molts fàrtleks, en el nostre paradís particular que és l’hipòdrom de Vila-seca. Molts cops fèiem 3 blocs de 5’ a 3’40’’, 5’ a 3’30’’ i 2’ a 3’20’’. La majoria de cops costava completar l’entrenament però ens va posar molt en forma de cara al període febrer-abril i més enllà.

I a dia d’avui me n’adono que va ser a partir dels 55 quan vaig tornar a entrenar sol. Circumstàncies personals complicades, canvis a la feina…havia d’optimitzar el meu temps. Amb un bon estat de forma vaig acomiadar-me del meu grup d’edat amb prou dignitat, sent 6^è del campionat de CAT i d’ESP del 3000 de pista curta, amb 9’34’’ i 9’32’’ respectivament. Tot pintava molt bé.