Feliu Ventura
música i lletra
Si el present és lluita…
Ens havien amagat moltes paraules, ens van dir
que eren lletges, passades de moda. Que era maniqueu dividir el món entre
“ells” i “nosaltres”. Ens deien que no tot era blanc o negre, per això “ells”
anaven amb “els grisos”, a cop de porra, darrere de “nosaltres”. Ara manen.
El passat fou lluita, ho sabem, tenim memòria
història. Ens ho han contat les nostres àvies, els nostres pares. Com es van
deixar les ungles gratant les parets de les presons de l’ànima i del cos. En la
lluita per la llibertat es van empassar males paraules, oli de ricí i més d’una
hòstia, consagrada per una jerarquia eclesiàstica còmplice. Corrien als refugis
en meitat d’un bombardeig protegint amb la mà el cabet d’un xiquet de pocs
mesos. Afusellats en vida per les mirades beates del feixisme, enfonsaven les
ungles als palmells amb els punys de la ràbia en trobar-se pel carrer amb
assassins.
Van decidir alimentar aquell xiquet amb
l’esperança. I Aquell xiquet va créixer entre prohibicions i silenci. La consciència
li va pujar amb fúria a la universitat, “al
taller a casa i al camp”. I va fer volar mil somnis clandestins perseguits
pels Guerrilleros de Cristo Rey. Fins que el cap de la dictadura va morir al
llit deixant la dictadura per herència.
Vam nàixer d’uns pares decebuts que ens van
alimentar amb l’esperança. I al galop d’un Seat 600 carregat fins la baca, ens
van fer passar alguns dels millors estius de la nostra vida.
Amb un diploma d’estudis signat per un rei de
la família dels qui arrasaren Xàtiva el 1707, a poc a poc anàrem prenent consciència i vam
anar aprenent aquestes paraules “passades de moda”. Just quan ens enviaven els
gossos del neofeixisme com a dic de contenció del nostre desig de llibertat i
justícia social.
Ara alguns han decidit alimentar amb
l’esperança una altra generació. Els veig i pense en els meus avis, en els meus
pares i els desitge el que vull per a mi: un present de lluita perquè el futur
siga dels qui vénen de “nosaltres”.
Un raconet amniòtic pel futur en “Música i lletra”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
De veres, guapíssim. Per davant, per darrera i ben bé enmig, em sento al·ludit. Una abraçada compromesa i agraïda.
Molt bó Felip em recorda moltes coses viscudes i, que ara mateix torne a veure des de la “democràcia legalitzada” i, em recorda un fet especial i curiós, eixa transició que anomenen els politics amb la “boca” tan plena i que d’entre altres coses els va fer servir per donar joc als franco-feixistes que ara encara hi són entre nosaltres però amb altre nom “neocoms” això sí, sense deixar les seues actituds feixistes. Ningú es va atrevir amb la ruptura democràtica i, ara tornen a brollar.
Molt commovedor Feliu, desde Xàtiva et seguisc amb moltes ganes de que surti el nou disc. Tens pensat fer alguna presentació del disc a Xàtiva?