“No s’atendrà els mitjans”, “no hi haurà torn
de preguntes”, “sense comentaris”, “no respondré a les seues preguntes”, “no hi
ha preguntes”, “no s’admetrà preguntes”…
Són algunes de les frases que més escoltem des
del 15 de juny de 1977. Alguns s’han acostumat i ja ni pregunten per què no
poden fer preguntes. La diferència amb la situació d’abans de 1977 és que
supose que abans no es responia perquè estava prohibit preguntar, i ara es nega
la resposta.
Vaja, doncs és un mecanisme de control
democràtic. Aleshores si no hi ha mecanisme de control no hi ha democràcia, no?
ah, val, ara ho entén!
La pregunta és la porta per on passa la
resposta. Han decidit tancar les portes però no prohibir-les. Però això és fer
trampes igualment… Com és de complicat tot!
Això és només una de les menudes perversions
d’un sistema que no respon mai i només fa una pregunta cada quatre anys.
Alguns parlen de regeneració democràtica, jo
parlaria de generació democràtica. És una qüestió de llenguatge que perquè puga
haver un renaixement ha d’haver un naixement abans, no?
“A tantes històries / tantes preguntes” que
deia Bertolt Brecht.
Manuel de Pedrolo va dir que “cal protestar
fins i tot quan no serveix de res”. Jo crec que cal preguntar fins i tot quan
la resposta és la pregunta.
Portes amb la clau al pany en “Música i lletra”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!