Amb l’horarim canviat, cara a la nit i amb fred als dits recupere un text anterior a “Música i lletra”
“LA BUTXACA MÀGICA.
Tinc un record molt fort de les meues tardors. De vegades em travessen el pensament com els versos de Granell i bateguen un moment al meu costat. Recorde el joc extingit d’obrir-se camí entre un mar de fulles mortes a l’Albereda abans que arribaren els cotxes escombra. Però, sobretot, recorde els primers dies d’escola de la meua vida. Vivíem a l’altra punta de la ciutat, una ciutat mitjana, tampoc no us penseu, però era una distància enorme des de l’alçada dels ulls d’un xiquet.
El meu iaio em va oferir la mà i jo la vaig prendre per a travessar Xàtiva junts. De semàfor en semàfor. Parlant, rient i jugant. Em deixava a l’escola i se n’anava a l’horta.
Aquells dies d’escola eren feliços: lletres, números, jocs, el sabor de la plastilina –i el seu color–, i tantes altres coses que ens han modelat la mirada.
Quan arribava l’última hora, jo ja l’esperava –des dels vidres entelats de l’aula– amb l’abric posat, tots els trastos a la motxilla i algun renec de la mestra per la meua impaciència. Jo ja sabia que hi havia premi. El iaio badava, mirava a un altre costat, a penes parlava, i jo anava agafat de la mà mirant-lo i pegant botets de pur nervi. Al primer semàfor en roig s’aturava, em mirava i treia de la butxaca un grapat de cacaus, ametles, caramels… cada dia una cosa diferent. Però quasi sempre llepolies i berenar. Era una butxaca màgica?
Quan era la temporada, portava un grapat de castanyes torrades. Era divertit emmascarar-se els dits, i notar l’escalforeta a les mans les vesprades més fresques. Sempre que hi havia castanyes, ma mare s’enfadava. Jo vaig comprendre després que les samarretes no es renten soles. De vegades castanyes volia dir cine, i altres, simplement, que els pares no estaven i passaríem la vesprada junts, ell i jo.
El iaio em contava històries, em parlava dels pardalets i el nom dels arbres, de la diferència entre el banc de seure i el banc dels diners… Amb el iaio comptàvem els escalons, els segons que duraven els semàfors en roig, el nombre de cotxes verds que ens trobàvem… Jo sempre estava a l’escola i no ho sabia.
Un dia, a última hora, feia les dentetes llargues als meus companys. Que sí, que hui tocava, que hi havia castanyes… i el meu iaio va repetir l’operació, indiferència i silenci fins al primer semàfor en roig. Em va mirar i va traure la mà de la butxaca on, embolicat amb paper d’estrassa, hi havia un llibre. Es va fer un silenci. Perquè jo m’havia quedat sense castanyes. I ara què féiem? I el iaio es va ajupir a l’altura dels meus ulls i em va dir: «Això no embruta, però alimenta i escalfa. Com les castanyes».
Gràcies a aquesta sentència –meridianament prosaica, ja ho sé– he llegit moltes coses amb els anys i he encarat sempre la lectura com qui busca, fulla a fulla, el cor de la carxofa amb una àvida passió.
Sempre em pregunte si sóc –o seré– capaç de transmetre als altres aquesta passió per llegir. I si som o serem capaços de fer-ho.
Les coses i el clima han canviat molt des d’aleshores. Ara sabem que ha arribat la tardor perquè els diaris s’omplin de fascicles col·leccionables, més que no per un canvi de temperatura. Quan això passa, em recorde del meu iaio. Aleshores torne a casa, puge a l’habitació i busque –llom a llom– el llibre que em va regalar. Us ho jure, quan el tinc entre les mans, note –encara– l’escalforeta tèbia de les seues pàgines.
Feliu Ventura, «La butxaca màgica» (L’Illa, núm. 52, tardor 2009)”
