Feliu Ventura

Dir adéu, de vegades, fa mal.  De vegades dir adéu és en paraules i és en
gestos. És encendre i apagar intermitentment els llums del bar perquè marxen
els clients a l’hora de tancar. Dir adéu és una nota i una telefonada. És
deixar el camí lliure.

De vegades dir adéu és fins ara o fins demà.
Ve amb llàgrimes i rialles, ve de dia i ve de nit. De vegades dir adéu és un
llarg bes en silenci o una fortíssima abraçada. De vegades dius adéu i de
vegades et diuen adéu.

De vegades dir adéu és una condemna i un
alliberament. Són els bisos i el silenci.

Dir adéu ens deixa en companyia de la soledat.
Diem adéu als amics, a la família, a les èpoques, als anys i a les coses.

De vegades dir adéu obre un parèntesi fins el
proper adéu. Dosifica la companyia i ens deixa fer altres coses. De vegades el
triem i de vegades no.

Dir adéu és fitxar, és fer el tancament,
desconnectar. Aprovar les galerades, enviar el màster a fàbrica. Dir adéu és
demanar el compte, recollir l’abric. Dir adéu és recordar per megafonia
l’horari del museu.

Dir adéu és la maleta a l’estació. L’apostasia
i l’excomunicació. Dir adéu és deixar de pagar la quota. Canviar de forn i de
perruqueria. Dir adéu és dimitir i acomiadar-se.

Dir adéu és badallar, tancar els ulls. Dir que
tens pressa.

El millor adéu és sentit, siga alegre o siga
trist. És quotidià com el pa i útil com la sal.

Però de vegades dir adéu no és dir adéu del
tot; per això, convé no invocar-lo ni pronunciar-lo massa fort.

Gràcies als qui han participat i els que
participaran de “Música i
lletra”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!