Feliu Ventura

L’entrada
referent a la paraula SOROLL
al Diccionari de l’IEC diu:

“1 1 m. [LC] So que no és la veu humana o d’un animal ni el so d’un instrument músic, so no musical degut a impulsions irregulars i confuses.”

Sabem que els límits de les definicions són, de
vegades, difusos. Està clar que també podem usar els sorolls per convertir-los
en música a través d’unes regles, per exemple.

Malgrat això fa mal veure com des de moltes
institucions públiques, a través de desenes d’ordenances, s’inclou la música
dins de la carta de sorolls.

[segueix>>]

Per exemple l’article 11.2.2.e de l’Ordenança de
l’Ajuntament de Palma diu:

“L’animació musical en restaurants no pot superar els nivells de renou que fixa com a màxims l’article 22 de l’OMPMA.”

Val
a dir que és una de les normatives que he vist amb més cura a l’hora de
referir-se a la música com a “renou” i quasi sempre utilitza la paraula “so”
per a referir-se a la música.

Deixant de banda qüestions tècniques i centrant-nos en el llenguatge, l’Ordenança
de València, a més, entra en dos severes contradiccions, la primera és que a
l’hora de fer les “medicions” en un local musical, no es pot usar música:

“Para la medición del aislamiento entre recintos deberá utilizarse una fuente de ruido rosa, no estando permitida la utilización  de música o cualquier otro tipo de ruido, ya que no se trata de ruido estacionario ni se puede asegurar la existencia de espectros continuos.”

Ordenanza Municipal de Protección contra la contaminación acústica Ayuntamiento de Valencia.

La
segona contradicció ja la veieu… el govern de València no facilita una
ordenança en valencià.

Respecte
a la normativa de Barcelona per a mi el problema és, també, la manera com pretén solucionar els conflictes entre el veïnat. Cite d’una guia de
civisme:

“Per a una actuació immediata en resposta a un soroll ocasional (veïns, música…) podem trucar a la Guàrdia Urbana, al  092.”

Guies civisme soroll BCN Edita: Ajuntament de Barcelona, abril 2004 Imprès en paper reciclat.

Sobre
l’ordenança de Perpinyà no he pogut accedir a dades i no en parlaré.

Vull
deixar clar que sé que hi ha molta gent que pateix per nivells de so
exageradament elevats i viu autèntics calvaris per solucionar el problema
depenent amb qui es troba davant.

Només
és que voldria unes institucions que lluitaren per una cultura on les persones
parlen per a solucionar els problemes (evitant milions d’expedients als
jutjats) i on quan es parle de regulació de la música es parle de volums de So
i no de nivells de soroll. O, en positiu: volum de confort.

Per
a mi és simptomàtic el concepte de música que les “autoritats” transmeten a la
societat amb aquetes definicions. Amb aquesta actitud no ens podem queixar de
com d’infravalorada està la música i els qui la fan a la nostra societat.

És
lògic; si la música és soroll en les lleis, és igual una scooter trucada amb un “tubarro”
que una coral polifònica; és igual un matell hidràulic que uns xavals rapejant.

Però
no és només qüestió de noms. Hem transformat les nostres ciutats tot seguint el
model de països on la vida es fa als interiors.

Les
nostres ciutats han reprimit la pròpia personalitat. Un autoodi que ens cobreix
amb una lleugera però càlida i adormidora manta nòrdica, ja m’enteneu.

Ciutats
fàcils de visitar, fàcils de netejar, fàcils de controlar…

He
tingut l’oportunitat de viure uns anys en dues de les ciutats que he citat.
Estime les ciutats, els nostres Cap i Casal. Les ciutats que ens haurien de
representar, com Oslo hauria de representar Noruega o Berlin Alemanya. Però hem de ser crítics
perquè tenen una responsabilitat que els hem atorgat: són capitals perquè tots
ho hem decidit amb les nostres activitats humanes durant segles.

Aquesta regulació de la música a la contra s’ha estès arreu del país, i no només a les grans ciutats. Hi ha locals com l’Slavia que han estat perseguits per
normatives que “s’han de complir”, tot i que “amb el temps que portem fent
actuacions no hem tingut cap queixa dels veïns”.

No
es pot dir que es promou la cultura si els llocs on els músics es guanyen la
vida no tenen permís per donar-los feina, i punt.

De sol a sol, les ciutats tenen un encant deliciosament pertorbador encara. Les
estime. La llàstima és que, a poc a poc, les van esmorteint amb normatives
miops.

A
tota la gent de les grans ciutats, a la gent que he conegut i m’estime (i lluiten per unes ciutats millors), els guarde un raconet (auto)crític en “Música i lletra”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!