Feliu Ventura

Voldria explicar-vos les sensacions que vaig viure en el meu particular dia de reflexió. 

Us estalvie una setmana de nervis i entrevistes fins arribar a la vesprada de dissabte.
 

Vaig agafar en un grapat les quatre coses que em feien falta (roba, repertoris, etc..) i vaig anar a peu, sol, fins el Gran Teatre de Xàtiva.

Pel camí, al passeig de l’Albereda, vaig començar a ser conscient del que anava a passar aquella nit. Encara em vaig trobar gent regalant-me els seus millors desitjos.

Vaig fer el cor fort i vaig recordar tota la meua infantesa a Xàtiva, olors i sabors i colors. Vaig arribar al “top” dels nervis com si es tractés d’una estrena, bé, de fet ho era.
 

En arribar al Teatre vaig buscar el meu lloc a l’escenari i em vaig col·locar sobre la marca en forma d’adhesiu de paper blanc amb el meu nom de pila escrit, aleshores vaig mirar cap al pati de butaques i no puc descriure amb sons ni grafies el que allà vaig sentir.
 

Vaig anar d’un lloc a l’altre del teatre deambulant com una ànima perduda amb una mescla d’incredulitat i nervis, fent veure que escoltava quan em deien coses, no podia concentrar-me ni centrar-me ni –me.
 

Van començar a provar so algunes de les primeres espases de la música valenciana: Pau Chàfer, Miquel Gil, Botifarra i Xavi Sarrià i Miquel Gironés, Eduard Navarro i Tobal Rentero… Seguits pels amics de la Nova i El Cor Polifònic Ciutat de Xàtiva.
 

Com es preveia anàvem justos de temps. Però una vegada acabada la prova vaig donar les indicacions per buidar l’escenari, tancar el teló i obrir portes.
 

Al camerino a penes em podia botonar la camisa. De camí a l’escenari unes abraçades finals i a prendre posicions.

Soroll de cotxes i un teló que tarda 30 segons -que pareixen anys- en obrir-se. I allà davant meu un Gran Teatre ple i bategant.
 

A poc a poc vaig anar sentint-me com bussejant en amni. Començava a  gaudir de cada segon mentre anava esborrant mals records per deixar lloc als nous bons moments que m’arribaven en directe. I puc dir que a les dues hores i escaig jo era un dels homes més feliços de l’Univers.
 

Vull agrair això a totes les persones que m’han ajudat a portar “Música i lletra” a Xàtiva. També a Borja Penalba per haver conduït anys i kilòmetres contra el vent. A Sara Chordà per arrapar-nos l’ànima. A Gabriel Coll per fer-nos volar pel sostre del Teatre. A Quique Pons per fer-ho tot “bonic-bonic”. A Marc Boria per estar tan a prop sempre. A Pau Chàfer, Miquel Gil, Botifarra, Xavi Sarrià, Miquel Gironés, Eduard Navarro, Tobal Rentero, Juan Miguel Morales, als amics de Raval Viu i als amics de Melderomer que van vindre a la taula i al llit al primer crit. Al meu estimat amic Francesc per fer entrar la festa major al Gran Teatre amb els amics de la Nova, a Òscar Vila per tornar amb la mateixa lluïsor als ulls que quan “Estels de tela”. A Irene per les seues paraules de l?associació d’Amics del Poble Sahrauí. Al Cor Polifònic per la seua abraçada tèbia. A Xavi Aliaga per comunicar-me. A Xavi Angulo per convertir telefonades en somnis. A Oriol per barallar-se amb els cables per que tot funcionés i a Lluís Boria per la seua llum i les seues llums que fan poètica de la intensitat, els colors i el moviment. 
 

El concert el vaig cloure amb una invocació a l’alegria que mantinc ara encara. Serà un hivern dur que encara ha de durar un temps. Però no ens podem deixar arrabassar els somriures pel poder financer, ni resignar-nos ni claudicar.

Opine que les relacions entre persones són el primer que hem de transformar. Hi ha pocs problemes que no es puguen solucionar en comunitat, en xarxa, entre veïns. I, si encara fa falta, amb “Música i lletra”.

[Foto de Juan Miguel Morales]

El proper Dissabte 26 de novembre, 21 h · Sala de Cambra de l’Auditori de Girona