No conec persones més arrelades a un lloc com els viatjants. Jo, per sobre de tot, em considere un viatjant.
No conec persones més arrelades a un lloc com els viatjants. Jo, per sobre de tot, em considere un viatjant. Conec a molta gent que sempre està lluny però fa onejar arreu una bandera minúscula, una xinxeta en un mapa, un “vosté està ací”, una casa, uns carrers, unes olors definitives, un medi sense traducció, un menjar concret -amb uns ingredients concrets i una cocció concreta i una cuinera concreta, habitualment mare o iaia dels teus germans-, uns amics i el lloc on quasi formen part de la decoració -habitualment bar-, una plaça que, de sobte, es converteix en una màquina del temps a la infantesa…
Com diu el meu amic Pep Gimeno “botifarra” no podem estar dos dies sense vore el campanar de La Seu, ens falta l’aire com als peixos…
El que passa és que quan fa temps que no tornes, no pots evitar sentir-te una miqueta Ulisses, plantat davant del solar on feies l’animal amb la bici i ara hi ha diversos blocs de pisos buits de solemnitat. A poc a poc, ens han anat robant les màquines del temps… Totes. Algunes amb nom propi: Casa el Margallonero, la bodega Llopis, El Lorente…
Potser parle de coses massa concretes, particulars, però que cadascú canvie els noms propis. De vegades és bo que un espai done lloc a altres espais, però quasi mai és per a millor. O almeys això és l’experiència d’anys d’aluminosi, desvertebració veïnal i ghettos…
ja calle…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A molts ens passen coses com les que expliques. Als qui no vivim on vam créixer, i als qui vivim en llocs després d’haver crescut en diferents indrets, potser ens costa més aquesta sensació tan propera a l’arrel.
I quan veus com canvien les coses i com falta trellat comprensible per a entendre-les, la sensació és d’absurd.
Però…, què té Xàtiva, Feliu?
Un altre pic et trobe o et retrobe per aquests indrets d’una realitat estranya.T’entenc, i més ara, que fa temps que no torne a Xàtiva i que estaré un temps llarg sense tornar-hi. L’enyore, sí. I tantes altres coses. I, tanmateix, estic a gust en aquesta illa plena, encara, de racons per descobrir. Com canvia la (nostra) ciutat, com canvia…Sort que hi ha certes coses que romanen.