Bé, doncs ja està,avui s’ha fet oficial tot i que estava cantat des de feia mesos: els 25 diputats del PSC a Madrid donaran suport, com no m’imaginava que podia ser d’altra manera, als pressupostos del PSOE. Tant li fa que no hi entri el nou finançament després de no sé quants terminis que s’han passat olímpicament per on els ha semblat, tant li fa que això posi el país en una situació límit, a un pas de la fallida tècnica, tant li fa que això sigui un clar incompliment d’una llei (l’estatutet) que va aprovar el parlament espanyol i fou votat afirmativament en referèndum, una de les més altes expressions de sobirania popular: estava cantat i ja està. I punt.
Això sí, adverteixen que si s’incompleix l’últim termini, fixat per a finals d’any, les relacions entre PSC i PSOE es malmetran de mala manera [vegeu notícia]. He, he, he he! Imagineu-vos, si a mi em fa riure (per no plorar) una tal afirmació, imagineu-vos com es deuen està descollonant a Madrid. Potser sí que, tots aquests mesos que feien veure que marejaven la perdiu, es pensaven que enganyaven algú realment. El més trist de tot, tanmateix, és el paper dels altres que els ho permeten. Que el PSC es desmarqui de la resta de forces parlamentàries auto-anomenades catalanistes (ehem…!) en un tema tan cabdal per al present i el futur del país, no és causa suficient per replantejar-se moltes coses? Coses com ara amb qui es governa? Ah!, que no és suficient? Doncs, au, aneu fent, a veure qui (us) anirà a votar a les properes eleccions…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta és la resposta a la pregunta que et fas al final de l’article: ni déu no anirà a votar a les properes eleccions
Encara que no ens ho creguéssim molts hem volgut donar fins al darrer moment l’oportunitat al PSC de demostrar que era un partit catalanista i que prioritzava Catalunya i els seus ciutadans. Ara ens han donat via lliure per dir-los el què sempre han estat i mai han deixat de ser: els nostres enemics.
No sabeu amb quin entussiasme i convenciment aniria a votar si es presentés una alternativa sòlida, creïble i amb un parell que digués les coses com cal i s’endugués tota aquesta xusma del Parlament català com un tsunami. No sabeu pas com l’anhelo, una alternativa.