Corre la brama amb insistència: l’establishment d’ERC, els “instal·lats” que fins fa quatre dies es barallaven a queixalades, diu que es posaran d’acord en eliminar l’assemblearisme d’ERC tot reformant-ne els estatuts al Congrés que s’ha de fer l’any entrant. I això per què? Entre d’altres coses, bàsicament per tal de frenar nous avenços dels crítics (els de veritat) en el futur. Bons nanos, sí senyor!
Deixeu-me dir, de bell antuvi, que fer talment constituïria una manca de respecte increïble al parer expressat per la militància que, al darrer Congrés Nacional, advocà de manera majoritària per, precisament, potenciar l’assemblearisme. Això sol, ja seria prou per blasmar les intencions d’aquests suposats líders del partit. Però, a més, un canvi d’aquest tipus suposaria la desaparició d’un dels trets que més diferencien ERC de la resta. Som com som, deia un eslògan electoral. I tant que sí, vam pensar alguns amb orgull: per a bé i també per a mal. I ara, doncs, què passa? Que hem de canviar la manera de ser?
No anem per bon camí, em sembla a mí. Que dues persones que s’asseuen a dinar en un bon restaurant puguin atrevir-se a prendre determinacions d’aquest tipus fa un favor molt minso a l’independentisme d’esquerres. O potser és que no són tant d’esquerres com ara això? Perquè, pel que fa a l’independentisme, un ja comença a dubtar de més d’un i de més de dos…
Pot ser, doncs, que l’assemblearisme tingui els dies comptats a ERC. Malament, si això tira endavant. Malament pel país que pot ser espectador d’un nou trencament en un espai polític i social que ja n’ha sofert massa i prou en la seva història. Malament també per mi, em fa l’efecte que igualment amb els dies comptats, perquè no sé pas si podria seguir sent d’un partit que hagués sofert una pèrdua com ara aquesta.
– Notícia a Nació Digital [aquí]
– Notícia a El Periódico [aquí]
– Opinió a Reagrupament.cat [aquí]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’assemblearisme funciona bé quan en són pocs, però les bestieses que he arribat a escoltar en conferències nacionals i congressos em fan sentir vergonya aliena (i no ho dic pels que han parlat des del faristol, sinó pels comentaris al meu voltant de gent poc o gens informada sobre el funcionament de tot plegat). Potser és hora de posar una mica d’ordre si volem que ens prenguin seriosament.
Al congrès de Lleida els “crítics” (uriel, carretero, carandell i cia) votaren com un sol home/dona contra l’Assamblearisme. Qui va oposar-se a en Vendrell i va guanyar el congrès de Lleida van ser les bases, al marge de la seva filiació “sectorial”. Informa’t i llegeix una mica més home…
Llegiu, si us abelleix, el meu comentari L’assemblea.