LA PELL DE BRAU

Ara fa uns dies, Maragall es va reunir a Vilopriu amb el ?sector? catalanista del PSC, on va plantejar unir-se als grans partits europeus i des d?allà resoldre les nostres diferències amb d?altres formacions polítiques i els nostres problemes amb l?Estat. Però Maragall, al meu entendre, s?equivoca de totes, totes.

Ell creu que com que anem a grans unitats econòmiques i a grans partits europeus, al sacrificar les nostres particularitats individuals com a poble, permetrà que ens entenguem amb partits i/o formacions amb qui ara no s?hi entén, com pot ser el cas de CiU. Ara bé, si les diferències de casa no te les ha d?arreglar Madrid sinó Europa, ja té nassos, perquè si per ajudar als socialistes catalans a entendre?s entre ells cal que renunciem a les nostres individualitats característiques i diferencials per formar part d?aquestes grans unitats polítiques, doncs anem ben arreglats.

Però ell, no només tira canyes a CiU, sinó que diu que els socialistes catalanistes també tenen una veu a Catalunya, socialistes catalanistes, no hem d?oblidar, que va deixar en calces al marxar ell del Govern de la Generalitat contribuint, així, a l?arribada estratègica de Pepe Montilla.

Però un dels errors de Maragall és que hom no pot permetre que la gent de fora t?arregli els problemes que tens a casa, sinó que hem de ser nosaltres qui prenguem el brau per les banyes i els solucionem. Però aquest no és un error únic de Maragall, sinó que és endèmic entre totes i tots els catalans que ens recordem d?Europa quan tenim problemes aquí.

I si és veritat que anem al model americà de grans partits, desenganyem-nos doncs, perquè els gran partits polítics acaben diluint les reivindicacions particulars. Si realment anem a un sistema de grans partits europeus, les regions ho tenim fotut. Si el futur del catalanisme del PSC passa per revifar fundacions com les de l?Obiols i per confiar en polítics que més aviat haurien de pensar en la retirada, estem doncs, davant d?una des-catalanització evident del PSC, i com que les coses han anat malament pel sector maragallista, busca com replantejar les relacions amb el PSOE i enfoca la solució a Europa.

Però la cortina de fum de Maragall no intenta més que amagar l?autèntic debat identitari a Catalunya. Perquè no ens estem discutint per si els trens passen bé o no passen; o si és Europa qui ens ha de resoldre els problemes de relació Estat – Generalitat. Ens estem discutint per un projecte unitari de país o per un projecte unitari de ciutat i, avui per avui, ni hi ha un model de país ni hi ha un model de ciutat.

L?autèntic debat sobre el model per Catalunya, que si li podem posar barretina, millor que millor, rau a l?entorn de si tenim diners o no. Així doncs, mirem de recuperar les estructures necessàries per garantir l?entrada dels diners, tal i com ho preveia l?estatut del 30 de setembre que després, el miserable de l?Artur Mas va retallar tot fent un cafè amb en  ZetaPe, ja que un país sense recursos no va enlloc.

I Espanya ho sap.

Però el més greu de tot és que Catalunya no té projecte polític i sense projecte polític no anem enlloc. És per això que els partits d?aquí no manen enlloc i els partits centralistes manen a Catalunya, i la millor manera de fer anar enrera un país no és anar en contra d?un país, sinó deixar-lo, perquè l?odi contra un mateix enemic uneix forces oposades, i això ho saben molt bé a la capital de l?imperi. I el que és més clar encara, durant 30 anys no s?ha sabut governar a casa nostra,  ja que quan hem tingut capacitat de pactar i aguantar un govern central no hem sabut cobrat el preu que hauríem d?haver-nos cobrat.

Però el que realment ha fet més mal a aquest país no és la deriva de lideratge de l’actual govern de la Generalitat, sinó: l?escena de sofà ZetaPe ? MAS, perquè era la plasmació d’una idea, d’un concepte de colonització estatal a casa nostra i que el president de CiU afirmava amb la seva cacicada. Perquè a més a més era la retallada d?un acord del Parlament de Catalunya i de la il·lusió de tot un poble a canvi d?una presidència, de la presidència de la Generalitat.

Aquesta manca de respecte per les màximes institucions del nostre país i l’actitud sumissa de CiU i PSC, demostren el sucursalisme d’aquests dos partits amb l’Estat i fa palès la regionalització de la nostra Terra.

Concloent, l?error de Maragall fou que el sector espanyolista del PSC es fes amb el poder del partit i, crec que tirar per elevació d?Europa quan encara no ens entenem amb l?Estat espanyol, és un error estratègic de magnituds no definides perquè si esperem que sigui Europa qui ens resolgui les nostres particularitats, ens hem equivocat de totes totes, ja que el pes estatal al parlament Europeu és immensa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!