LA PELL DE BRAU

Les declaracions de l’expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, han reobert el debat sobre el procés estatutari i confirmen totes les advertències que en el  seu moment va fer Esquerra. El conseller Joan Puigcercós admet que ha provocat frustració a curt termini però pensa que no serà en va perquè ha alimentat la reivindicació sobiranista.

¿Pasqual Maragall els ha acabat donant la raó a vostès sobre com va anar la negociació de l’Estatut?

No sé si ens dóna la raó. Però el que és evident és que Esquerra va dir el mateix que ara està dient Maragall, o en una mateixa direcció, i se la va fer fora del govern. En aquest procés Catalunya ha patit molt, ha patit una campanya de desgast important per part de l’Estat -des de sectors no només del PP, també alguns del PSOE-. I és el que denuncia Maragall, però potser ho denuncia tard. Ara tenim un Estatut ratificat pel poble de Catalunya. Per tant hem de defensar-lo. Malgrat que…

Malgrat que no ha valgut la pena?

No, jo no dic que no hagi valgut la pena, però sí que la retallada va ser molt substancial i que seguim estant en mans de la interpretació del govern central. És molt rotund i gratuït dir que no valia la pena. S’havia de fer. I ara, com a demòcrates, hem de tenir un respecte molt important cap a aquesta majoria de catalans que van ratificar-lo i l’hem de defensar.

Hi ha hagut una certa sensació que ERC era la responsable de tot el soroll de l’anterior govern. ¿El fet que ara s’hagi sabut tot això resitua les responsabilitats entre vostès i el PSC?

Es evident que, quan hi ha un govern de coalició, la responsabilitat és compartida. Sempre he defensat que la gestió dels consellers d’ERC va ser molt eficaç i positiva. El temps està posant les coses al seu lloc. ERC no és el problema. Esquerra va impulsar l’Estatut, va forjar l’acord del 30 de setembre, i va estar al peu del canó fins al darrer moment. Després va passar el que va passar. Però el temps va resituant les coses i Esquerra va apareixent com un partit que governa bé i no renuncia a tenir un horitzó a mig termini de sobirania per Catalunya.

Maragall també explica les pressions del PSOE per fer fora Carod-Rovira del govern i que Zapatero va preferir que fos Montilla el candidat del PSC… Com valora aquestes ingerències del secretari general del PSOE en el govern de la Generalitat?

Nosaltres hem de treballar perquè el PSC estigui al marge d’aquestes ingerències, perquè el sistema de partits a Catalunya no hagi de dependre de Madrid. La primera vegada que el PSC es planta ha estat en aquesta legislatura. És veritat que hi ha una temptació permanent del PSOE d’intentar utilitzar el PSC com un instrument més dels seus criteris partidistes i polítics, però això ho hem de redreçar. Aquesta ingerència és negativa per a Catalunya. Tant el que va fer per treure Carod de la Generalitat com quan li diu a Montilla que ha de votar la investidura de Mas. Això ho hem de combatre, perquè no és bo ni per al PSC. El PSC ha de ser adult definitivament i ha de poder emancipar-se del PSOE. Ja sé que és difícil perquè hi ha molts lligams. En la mesura que el PSC sigui conscient de quines són les necessitats de Catalunya i que aquestes no necessàriament passen per les del PSOE, Catalunya hi sortirà guanyant.

Semblava que amb Maragall era més fàcil aquesta desconnexió que no amb Montilla, que pertany a l’executiva del PSOE i ha estat ministre de Zapatero.

Les coses són com són…

A Montilla li ha sabut especialment greu la crítica que ha fet Maragall al president del govern central…

Aquí hi ha dos temes a destacar. Una cosa és la ingerència que pugui intentar fer Zapatero permanentment a Catalunya -no només al PSC, l’ha fet també a CiU, quan es reuneix més amb Mas que amb Duran-, i una altra cosa és com Zapatero ha utilitzat Catalunya. Aquest és el tema segurament més delicat. Zapatero va generar una expectativa amb el tema estatutari que no va complir, va generar una expectativa a diferents grups econòmics catalans que tampoc ha complert… Potser és només un il·lús per pensar que, com a president del govern, podria fer virar amb rapidesa el transatlàntic que és l’administració de l’Estat amb tota l’estructura de funcionaris i el seu propi partit. Jo prefereixo pensar això, que és un il·lús que no se n’ha sortit i ha acabat fent jocs malabars per salvar-se ell i la seva majoria. Però la veritat és que no ha complert les expectatives que teníem.

¿ERC tornaria a arribar a acords amb Zapatero després de les pròximes generals com va fer a les últimes?

Nosaltres no vam signar acords. Havíem d’optar per votar Zapatero o Rajoy i vam considerar que vista la conjuntura el més raonable era Zapatero. A més, el líder del PSOE havia promès que acceptaria l’Estatut que vingués de Catalunya. Estàvem a les portes d’un nou model de relacions. Malauradament, no hem pogut arribar a bon port. Ara ho faríem d’una altra manera? Possiblement. Nosaltres hem arribat a la conclusió que la via federal s’ha acabat -en el fons és la frustració de Maragall-. Ja no té sentit, el PSOE no vol jugar, a Espanya no li interessa, no la preocupa Catalunya, no considera un objectiu la nostra implicació en el model d’Estat, i nosaltres sí que tenim una necessitat de construir el nostre espai nacional. Hem de mirar les necessitats de Catalunya i defensar-les.

¿Però ERC tornaria a fer Zapatero president?

No ho sé, dependria…

Carod-Rovira fins i tot ha parlat de ministres d’ERC…

Però ministres amb condicions. Jo veig un ministre d’Esquerra si Catalunya disposés de concert econòmic, de seleccions nacionals pròpies, si no hagués de patir per la invasió competencial… Estem parlant d’una altra cosa. Crec que aquest escenari en aquest moment no es dóna.

Zapatero ha fet insinuacions d’incorporar els nacionalistes i CiU té un debat obert sobre això…

Jo diria que a sectors de CiU els agrada explicar-ho. No ho he sentit mai a cap dirigent del PSOE. És una opció legítima de CiU, però no respon a una vocació real de governabilitat de l’Estat. CiU s’ha fet a l’entorn d’una persona com Jordi Pujol, però després al voltant d’una idea del poder. En aquests moments CiU no governa. Sense poder el projecte de CiU pot entrar en crisi. Duran, de forma molt intel·ligent, està dient a sectors econòmics i lobbies d’influència que segueixin apostant per CiU perquè pot decidir a Madrid. No és tant que puguin ser ministres o no, es senzillament crear l’expectativa davant determinats sectors.

Hi ha un cert desconcert sobre els plans d’ERC. Després que van presentar una resolució al Parlament defensant un referèndum sobre l’autodeterminació si es retalla l’Estatut, ara han congelat la proposta…

A vegades es vol posar sobre ERC una pressió excessiva. Primer, no sabem la sentència del Constitucional, per tant, tranquil·litat. Esquerra no té pla B, té pla A. Quin és? Que aquest país sigui independent. I punt. El que passa és que aquest pla A no s’improvisa en un dia. Hem d’anar creixent i creant espais de sobirania. L’Estatut pot ser un bon instrument? L’hem de saber esprémer fins al final i això es fa millor des del govern que des de l’oposició. L’exemple és el Partit Nacional Escocès, que ha anunciat que si treia una majoria suficient convocaria un referèndum el 2010 i, si no guanyava, ja es veuria. Nosaltres no hem fet un referèndum, però hem fet una gran aposta tot el país per un nou Estatut. Ara cal desenvolupar-lo al màxim com més aviat millor perquè el govern espanyol, de moment, no és com el britànic ni la societat espanyola tan madura com l’anglesa.

¿I Montilla ja està d’acord a ampliar els espais de sobirania?

Montilla té clar que aquest país no pot romandre quiet davant la invasió que ens pugui venir des de Madrid, o la falta de recursos o la falta d’iniciativa. Però el món no és només els polítics. Necessitem també la complicitat de la societat civil. Aquest va ser l’error de la classe política catalana durant el debat de l’Estatut -de tots-. Moltes vegades vam fer un debat excessivament tacticista cada partit, i això va fer que una part de la societat civil se’n desmarqués -una part, una altra hi va jugar en contra-. Sortosament hem acabat arribant a punts de trobada, com l’acte de l’IESE. Ara bé, necessitem també una renovació generacional d’alguns òrgans de poder de la societat civil catalana.

I en el món municipal? ERC pot ser decisiva en molts grans ajuntaments, començant per Barcelona, on governa el mateix partit des de fa 30 anys. ¿No cal renovació aquí?

Falta que hi hagi l’aritmètica necessària. No ens hi hem negat mai. Jordi Portabella no se n’ha amagat. Veurem l’aritmètica. El que és clar és que ERC estarà a l’Ajuntament governant.

És a dir que Portabella podria sumar també amb Trias…

És una possibilitat oberta que Portabella ha deixat molt clara.

Com està el famós pols a ERC, la tensió interna, entre Carod i Puigcercós?

L’entesa és molt clara. No hi ha diferències de caràcter estratègic. Que en el dia a dia hi pugui haver matís d’estil… és possible, però no hi ha problema, al contrari. La relació és fluida, millor que mai. Ha millorat molt. Hi ha un punt de trobada quan president i secretari general acordem anar junts en ticket al Parlament per superar una situació molt difícil que tenia ERC. Vam decidir sumar. Esquerra està fent un canvi de cultura política. Tots els anteriors líders d’ERC havien anat plegant i aquí estem actuant amb el sentit comú que implica l’organització interna d’un partit. I això és admetre que no tothom pensa igual i que hem de buscar l’encaix de tothom.

També de Joan Carretero?

L’haurem de trobar. L’obligació d’un partit és saber trobar l’encaix de totes les sensibilitats sempre que hi hagi un mateix objectiu estratègic.

L’entrada de Puigcercós al govern s’ha vist com una estratègia de Montilla per desactivar veus crítiques d’ERC. De fet hi ha reticències al partit en el sentit que falta perfil propi…

Jo no em posaria nerviós. Jo crec que sí que es marca aquest perfil. El que passa és que allò que fem ho fem tan bé que no hi ha soroll, com la defensa de les seleccions catalanes, el treball de l’Institut Ramon Llull, el català a la telefonia mòbil…

Veure el secretari general d’ERC hissant la bandera espanyola a la conselleria va doldre a molts militants…

Aquest no és el tema. Estem governant per a tothom i quan hi ha uns criteris els hem de respectar. No pot ser que quan ERC governi, algú es pensi que això serà el desgavell. ERC és un partit de govern.

I això inclou el referèndum d’autodeterminació…

Això s’ha de fer per guanyar. S’ha de vestir d’una majoria social. El Partit Nacional Escocès parla d’un referèndum perquè pot guanyar. El que sí que és veritat és que així com el procés estatutari està deixant una certa sensació del frustració nacional a Catalunya, a mig o llarg termini tot aquest procés no serà en va. Hi ha sectors a Catalunya que en el seu moment no van jugar a favor d’un nou Estatut perquè van creure que potser no anava amb ells que ara s’han adonat de la visceralitat d’alguns sectors de poder madrileny i de l’Estat i han vist realment que no hi ha cap més solució. Per tant a mig i llarg termini estem caminant cap a una majoria sobiranista. Perquè no ens donen cap més sortida a nivell d’Estat.

* Joan Puigcercós és conseller de Governació i secretari general d’ERC

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!