LA PELL DE BRAU
Taller personal de J. Soler i Àlvarez
Avui llegia un correu que m’ha enviat un bon amic on hi transcrivia l’article publicat del blog personal de Josep Pinyol, titulat “Torni a considerar-ho Sr. Barrera”. És un article força clar, entenedor i punyent, però reflecteix el batec d’una part de la nostra societat que avui es sent desorientada per la “real politik” practicada en els darrers anys.
Dissabte passat, entre 250.000 i 700.000 ciutadans de Catalunya, catalans nouvinguts i catalans de soca-rel, es van manifestar pels carrers de la nostra capital. Una mobilització popular no impulsada per cap partit polític i sí per un moviment social, associatiu, que representa i és representatiu d’una societat com la nostra.
La manifestació de dissabte va retornar la confiança en la nostra pròpia força. En paraules de Josep Pinyol “Va ser un acte de comunió col·lectiva que va allunyar el derrotisme de les nostres ments i va reforçar la nostra determinació d’iniciar una nova etapa històrica que deixi enrere l’autonomisme (…) Els centenars de milers de manifestants són la constatació viva que hi ha una altra “realitat” que pugna per renovar a fons les nostres forces polítiques. És aquesta potent irrupció al carrer de tot un poble la que arrossegarà com una allau els obstacles dels vells polítics en els propers congressos (…) Només l’entusiasme, i no la depressió, pot esventar amb força ineluctable els qui avui controlen els partits catalans, aferrats al derrotisme implícit i als interessos a curt termini”. Tota nació necessita de mecanismes per créixer i consolidar-se internament i externa. Són mecanismes o estructures pròpies d’un Estat imprescindibles per reeixir que, quan existeixen, hom ja les dóna per descomptat, però, mirant a casa nostra, hom veu que anem encara molt mancats d’elles i, a la vegada, s’han convertit en arma política i sectària contra el nostre poble.
Els catalans hem sofert un dels majors intents de genocidi cultural, lingüístic i nacional de l’Europa contemporània. Actualment, encara en som víctimes d’aquesta atrocitat que dia a dia s’alimenta des dels passadissos de l’Estat. No n’hi ha hagut prou de sofrir persecucions, espoli, depuracions, assassinats,… sinó que en l’actualitat se’ns ofega en els recursos i mitjans essencials per ser Poble. Potser seria bo reflexionar de qui ha de liderar aquest projecte i sobretot no deixar-nos endur per cants de sirenes de cases grans i petites, de socialismes caducs i illetrats, servents d’altres amos, ni de tactismes propis de subjectes només interessats en el seu propi benefici que pacten d’amagat i a esquenes d’altres.
En lletres de Josep Pinyol “És aquesta potent irrupció al carrer de tot un poble la que arrossegarà com una allau els obstacles dels vells polítics en els propers congressos”.
La manifestació de dissabte va retornar la confiança en la nostra pròpia força. En paraules de Josep Pinyol “Va ser un acte de comunió col·lectiva que va allunyar el derrotisme de les nostres ments i va reforçar la nostra determinació d’iniciar una nova etapa històrica que deixi enrere l’autonomisme (…) Els centenars de milers de manifestants són la constatació viva que hi ha una altra “realitat” que pugna per renovar a fons les nostres forces polítiques. És aquesta potent irrupció al carrer de tot un poble la que arrossegarà com una allau els obstacles dels vells polítics en els propers congressos (…) Només l’entusiasme, i no la depressió, pot esventar amb força ineluctable els qui avui controlen els partits catalans, aferrats al derrotisme implícit i als interessos a curt termini”. Tota nació necessita de mecanismes per créixer i consolidar-se internament i externa. Són mecanismes o estructures pròpies d’un Estat imprescindibles per reeixir que, quan existeixen, hom ja les dóna per descomptat, però, mirant a casa nostra, hom veu que anem encara molt mancats d’elles i, a la vegada, s’han convertit en arma política i sectària contra el nostre poble.
Heus aquí la manifestació.
La promoció de la llengua i cultura pròpies és sens dubte un dels elements troncals de tots els estats sobirans del món. Arreu s’aboquen milers de milions d’euros en instituts com ara l’Institut Ramon Llull (IRL), perquè els objectius que hem de promocionar són objectius “d’Estat”. Des de la vicepresidència de la Generalitat són evidents els esforços que es fan perquè l’IRL sigui referent tot i és, sens dubte, una aposta que caldrà consolidar en els propers anys. Un altre dels mecanismes imprescindibles és el Baròmetre de la Cultura i la Comunicació. Aquest és una eina essencial per conèixer els consums culturals i mediàtics del nostre país. Una iniciativa puntera, rigorosa i a la vegada imprescindible pel coneixement que puguem tenir sobre la nostra realitat nacional, en termes socials i, sobretot, en termes de “mercat”. És des d’aquesta perspectiva en què no som ni un projecte ni una consciència etèria, sinó una realitat estructurada i cohesionada. L’assoliment d’aquestes estructures sols pot venir amb apostes fermes i valentes, tan del terreny privat com a nivell públic. Això ens fa adonar que, si volem avançar en el camí cap a l’assoliment d’un estat propi, ens calen crear i engreixar eines d’Estat que siguin determinants en diferents àmbits culturals, socials, polítics i econòmics. És per això que no podem oblidar el tracte rebut pel govern Central en qüestió d’infraestructures essencials ni podem negar allò que som, ja que un poble que oblida la seva història, perd la dignitat.Els catalans hem sofert un dels majors intents de genocidi cultural, lingüístic i nacional de l’Europa contemporània. Actualment, encara en som víctimes d’aquesta atrocitat que dia a dia s’alimenta des dels passadissos de l’Estat. No n’hi ha hagut prou de sofrir persecucions, espoli, depuracions, assassinats,… sinó que en l’actualitat se’ns ofega en els recursos i mitjans essencials per ser Poble. Potser seria bo reflexionar de qui ha de liderar aquest projecte i sobretot no deixar-nos endur per cants de sirenes de cases grans i petites, de socialismes caducs i illetrats, servents d’altres amos, ni de tactismes propis de subjectes només interessats en el seu propi benefici que pacten d’amagat i a esquenes d’altres.
En lletres de Josep Pinyol “És aquesta potent irrupció al carrer de tot un poble la que arrossegarà com una allau els obstacles dels vells polítics en els propers congressos”.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Catalunya és un bon lloc per a viure, justetament perquè els catalans us penseu que no ho és. Dit sia amb perdó de la taula i bona cosa d’enveja des de l’ex-País Valencià, on tot és com als anys cinquanta, amb governadors civils franquistes en comptes de Generalitat i dosis intolerables de fonamentalisme subvencionat. I on els catalanoparlants som una nosa per a les "majories", una resta històrica curiosa i prescindible per a molts catalans de la Sénia en amunt (inclosos molts que es defineixen com a nacionalistes) i una pura inexistència per a Madrid (entès el mot en el sentit de conjunt de lobbies furtamantes que tenen seu i base operativa allà, és clar; que els madrilenys prou pena tenen).
Vull dir que entenc els problemes de la Catalunya "estricta", però donaria un braç per tenir-los: fóra senyal que els valencians començàvem a reintegrar-nos a l’espai nacional que ens pertoca. Vosaltres que podeu xicons…