Poc-moderna

Mentres el bo i millor de la modernor catalana es passejava ahir a la nit pel Primavera Sound, tota una altra claca de modernor –d’una altra classe?– se n’anava a Nou Barris per gaudir de dos combats: el primer contra el pistatxo –fastuc– dels Antònia Font, i el segon contra les heretgies dels Se Atormenta Una Vecina. Avui al migdia, encara quedaven engrunes de modernor al cos dels més afortunats que han pogut gaudir sota d’una palmera de les delícies de la secta BankRobber…

Voleu fer el xafarder de cadascun dels combats?

Sí, festa major de Nou Barris, una plaça atapeïda (tot i que no sé si hi havia gaire gent del barri) per veure de forma gratuïta i agraïda als Antònia Font –sense orquestra– a Can Pixapins. Seguint amb la seva línia habitual de ‘gracis!’ que es confonen amb noms de droga, cal dir que aquesta gran banda no guanyarà mai el premi a ‘Grup amb Més Discurs entre Cançons’ o al de ‘Líder amb més carisma’. Potser això també forma part de l’essència del seu triomf, al qual, jo m’hi sumo: ‘Wa yeah!’.
La nit va agafar el toc més ‘bandarra’ per continuar amb el grup de versions Se Atormenta Una Vecina –que dedueixo que no es diuen S’Atempesta Una Veina perquè no queda tan modern–. Per resumir el seu gamberrisme només cal dir que és una formació capaç de fer del ‘Hotel California’ una rumba. La seva estètica i els seus hits van fer moure el cul com ningú d’un públic captivat que els segueix de festa major en festa major per ballar les cançons de sempre.
Avui al matí l’aperitiu també ha tingut una banda sonora, el tercer assalt i segurament el definitiu. La gent de BankRobber tenia un aparador –showcase que dirien alguns– per mostrar què fan en el marc del Primavera Sound –de fet, en comptes del Fòrum teníem de rerefons la ‘Dona i l’ocell’ de Gaudí, molt més d’agraïr–. L’aperitiu ha comptat amb Le Petit Ramon i les seves barbàries sobre morts, El Chico con la Espina en el Costado amb pantalons curts i un look molt matiner, per acabar amb Guillamino, que té un disc sota el braç a punt per captivar al personal. A pocs metres, en un altre aparador, el mestre –d’alguns– Refree feia sonar el piano que acompanyava un tal El Hijo. I tot gratuït, entre palmeres, cadires comfortables i un bon vermut. Què més es pot demanar?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!