Avui fa just 4 anys que sortia de casa amb la motxilla preparada per viatjar fins a Barcelona. El meu pare va ser a la plaça de Sant Jaume de Barcelona el 14 d’abril de 1931, i una mica en el seu honor i una mica per mi mateix volia ser present allà. Ja hi havia estat el dia 10 d’octubre al costat dels antic jutjats de Barcelona on em vaig poder abraçar amb la meva filla petita durant la fugaç i estranya proclamació de la República sorgida del Referèndum del primer d’octubre de 2017.
Armat amb una bandera estelada en una canya de pescar tunejada, duia a la motxilla una senyera per canviar-la desprès de la proclamació. La bandera de la República havia de ser la nostra Senyera. La cita era a tocar del Parc de la Ciutadella de Barcelona, allà davant l’antic umbracle passàrem les hores atents als auriculars que retransmetien la sessió parlamentària. Els ajornaments horaris eren constants. Entre els concentrats hi havia il·lusió, nervis, dubtes i en algun cas fins i tot un cert temor per la reacció dels “piolins” que encara habitaven en els creuers llogats pel Gobierno de España per reprimir la nostra voluntat popular de l’autodeterminació. Foren hores de llargs silencis o converses en petits grups. Quan s’inicia finalment la sessió parlamentària i arribà l’hora de les votacions, els espanyolistes abandonaren l’hemicicle per no ser-ne partícips, però la clara majoria parlamentària aprova allò que havia d’aprovar. Bé, així ho pensàvem. En un moment donat la Presidenta Forcadell digué el resultat positiu de la votació. Tothom cridà i s’abraçà, aquell cop sí, aquella segona vegada sí que s’havia proclamat la República a Catalunya. Crits, cant dels Segadors… Però malgrat tot a l’atmosfera hi surava quelcom que no s’acabava d’entendre.
Rebérem la consigna d’anar tots cap al Palau de la Generalitat. Anys desprès hem sabut que aquella processó havia de ser acompanyant al Govern de la nova República, però no fou així. Arribats a la plaça Sant Jaume hi trobàrem un escenari preparat. Però la màxima expectació, no només dels concentrats, sinó de les desenes de cambres de televisió d’arreu del món congregades, estava dirigida a la bandera espanyola que lluïa al terrat de Palau. Vaig quedar just al davant de les càmeres de Tv3 fent un cordó amb altres companys perquè els periodistes poguessin fer la seva feina sense traves. Els mateixos periodistes comentaren que tots esperaven veure arriar la bandera espanyola amb un cert protocol per part dels Mossos d’Esquadra. Però els minuts, els quarts i les hores anaven passant. Els catalans que omplien la plaça cridàvem demanant que el President Puigdemont sortís al balcó. Però el temps seguí passant en una buidor que no presagiava res de bo. Una periodista de TVE ens digué que el Govern era reunit a Palau, però que no hi eren tots. Desprès s’han conegut les oportunes “cagarrines” de l’Oriol Junqueras en tant memorable moment. Quan la gent s’impacientava aparegué la Companyia Elèctrica Dharma per caldejar l’ambient dalt de l’escenari, amb un fons on es podia llegir Celebrem-ho República Catalana.
Ja fosc els periodistes informaven en transmissions en directe en els noticiaris nocturns del cop d’estat del 155 i del silenci informatiu a Palau.
En tornar cap el cotxe per retornar a casa, mentre escoltava la ràdio nacional de Catalunya, les informacions eren confuses. Un sentiment de frustració molt gran m’acompanyà durant el trajecte i encara avui perviu envers certs polítics amb nom i cognoms d’aquest país. Catalunya només perviurà el dia que sigui capaç de deslliurar-se del jou espanyol. Tots sabem, els espanyolistes també ho saben, que Catalunya per si sola s’enlairarà social i econòmicament quan pugui ser governada des del propi territori. Aquest és el motiu principal de la lluita de España per la seva “unidad”, perquè saben que si Catalunya passa a ser un nou estat, ells quedaran orfes del principal motor que ha fet evolucionar aquell país. Una España que encara avui ha de superar una revolució industrial que fa dos segles canvià la manera de viure de les societats occidentals. Una España encara avui basada en els privilegis econòmics i aristocràtics hereus de una monarquia imposada per un dictador, del qual encara avui aquell Estat no ha renegat.
Sóc optimista, encara penso viure a la República Catalana. Avui podria fer quatre anys que ja hi fórem. De ben segur que en aquests 1460 dies s’hauria aconseguit canviar moltes per millorar la vida i la felicitat de les persones que viuen en el nostre territori. No ens caldria estar parlant sobre els problemes eterns que provoca la nostra llengua. Segurament, seríem tots més feliços, fins i tot aquells que han lluitat durant tot aquest temps contra la nostra autodeterminació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!