El bloc de l'Elisenda Paluzie

El passat 10 de febrer el Parlament de Catalunya va donar llum verda
al projecte de llei del cinema rebutjant amb els vots del tripartit i
de CiU les esmenes a la totalitat del PP i de Ciutadans. La llei té
diversos objectius, des del foment de la producció audiovisual fins al
foment de les versions originals subtitulades. Però només un dels seus
objectius, el de garantia de la diversitat lingüística, ha generat
polèmica, amb la protesta del Gremi d’Empresaris de Cinema de
Catalunya, una associació d’exhibidors, que va fer un locaut de sales
de cinema un dilluns.

LES DADES, PERÒ, CANTEN. Així, l’any 2009, el 97,1% de les
pel·lícules exhibides a Catalunya eren doblades o subtitulades en
castellà, mentre que només el 2,9% van ser doblades o subtitulades al
català. En canvi, l’ús familiar i social de les dues llengües
s’aproxima a una distribució 50-50, amb un pes creixent de terceres
llengües fruit de les onades d’immigració més recent. Sembla evident
que l’oferta en català en aquest sector no cobreix la demanda i que els
drets lingüístics dels catalanoparlants no estan garantits. Per
corregir aquesta situació, la llei preveu que el 50% de les còpies
distribuïdes estiguin doblades o subtitulades al català.

UNA PART DEL DEBAT GENERAT ha estat econòmica. Així, aquest gremi
d’exhibidors va donar a conèixer un informe catastrofista elaborat per
José María Gay de Liébana, que predeia una baixada de la recaptació
dels 130 milions d’euros del 2009 als 27,6. Curiosament, no van donar a
conèixer un informe encarregat a un altre economista, Oriol Amat, que
assegurava que el 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o
més sovint, si augmentava l’oferta de pel·lícules doblades o
subtitulades en català. Els efectes en taquilla podrien anar des d’unes
pèrdues de 5,82 milions d’euros, en l’escenari més pessimista, fins a
uns guanys de 4,62, en l’escenari més optimista. Res a veure, doncs,
amb l’escenari apocalíptic presentat pel gremi.

PERÒ MÉS ENLLÀ D’AQUESTES PREVISIONS, la qüestió del català al
cinema, des del punt de vista econòmic, constitueix un exemple típic de
la necessitat de la intervenció pública quan el mercat falla.
Curiosament, el premi Catalunya d’Economia del 2009 va ser atorgat el
passat mes de novembre a Ramon Caminal per l’estudi Mercats i diversitat lingüística.
En aquest treball, l’autor es planteja, utilitzant el cas del català en
el mercat de béns culturals i audiovisuals, la relació entre els
mercats i la diversitat lingüística.

AIXÍ, CAMINAL PARTEIX D’UNA OBSERVACIÓ paradoxal: el català és la
llengua familiar del 50% de la població de Catalunya. En canvi, només
el 24% de l’audiència televisiva consumeix programes en català i
d’aquests només una proporció ínfima és emesa per cadenes privades.
Igualment, el 43% de l’audiència de ràdio és en català, però la
proporció de ràdio privada és petita. Pel que fa al cinema, on no hi ha
oferta pública, el català hi és pràcticament inexistent. Això suggereix
que les forces de mercat estarien esbiaixades en contra de les llengües
minoritàries.

DE FET, ES PRODUEIX UNA PARADOXA de les llengües en el mercat. Si hi
ha pocs productes en una llengua minoritària, la demanda latent i
l’escassetat de l’oferta haurien de fer que les empreses oferissin més
productes en aquesta llengua, aprofitant l’oportunitat de negoci que
s’obre. Però, en aquest cas, això no es produeix perquè el mercat
falla. Quan el mercat no proveeix determinats béns, la teoria econòmica
diu que és necessària la intervenció pública, ja sigui proveint
directament els béns o subvencionant-los.

EL DEBAT, A MÉS, NO ÉS UN DEBAT exclusivament català. De fet aquest
temor és present també en molts països europeus amb relació a l’anglès.
Què és l'”excepció cultural” francesa si no l’expressió d’aquest mateix
problema? El temor a l’arraconament del francès en el mercat de béns
culturals i especialment audiovisuals, en favor de l’anglès, i la
demanda que el sector audiovisual quedés fora dels acords de lliure
comerç. Finalment això no s’aconseguí, però sí que existeixen
determinades excepcions i un tracte específic del sector en el marc de
l’Organització Mundial del Comerç.

EL CAS CURIÓS ÉS QUE SOVINT AQUELLS que s’arrengleren al costat de
la cultura minoritària quan el debat afecta les polítiques
d’institucions econòmiques internacionals defensores del lliure comerç
com l’OMC, o quan l’amenaça és la invasió nord-americana envers el
castellà o el francès, se situen a l’altre costat quan l’afectada és la
llengua catalana.

Article publicat al diari Avui, el 21 de febrer de 2010.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!