El bloc de l'Elisenda Paluzie

Aquest diumenge més
de 700.000 ciutadans de Catalunya estan convocats a votar en una consulta sobre
la independència de la nació catalana. En aquesta campanya s’han fet molts
actes on un dels arguments recurrents a favor del si ha estat l’econòmic. Tot i
que la raó bàsica perquè un poble tingui dret a la independència és el seu
sentiment d’identitat compartida i la seva voluntat democràtica de constituir
un estat, les raons econòmiques i socials poden ser determinants alhora de tenir
èxit. I de fet, el que està passant els darrers anys amb el creixement de
l’independentisme és la plasmació, en gran part, de forces econòmiques
poderoses.

Així, des de fa més
de deu anys, economistes i politòlegs en el món acadèmic analitzen les forces
econòmiques que influeixen en la formació d’estats. El llibre de referència en
aquest àmbit és La mida de les nacions
dels professors de Harvard i de Tufts University, Alberto Alesina i Enrico
Spolaore, on demostren que la globalització de l’economia provoca tendències
independentistes. Les fronteres serien el resultat de dues forces
contraposades: per una banda, forces centrípetes favorables a la suma d’unitats
heterogènies per constituir grans estats (economies d’escala en la provisió de
béns públics, dimensió del mercat nacional); per altra, forces centrífugues
favorables al trencament d’aquests estats (l’heterogeneïtat té molts costos,
les preferències per les polítiques públiques es fan més diverses i és difícil
que el govern central pugui atendre-les bé). La liberalització del comerç
altera aquest equilibri de forces contraposades, en favor del trencament dels
Estats en unitats més petites. I ho fa perquè les raons de dimensió del mercat nacional
deixen de prevaldre un cop el mercat passa a ser el món.

Catalunya ha
experimentat en les darreres dècades un procés d’internacionalització creixent
de l’economia. Així, el 1995, les empreses catalanes venien més d’un 41% de la
seva producció a la resta de l’Estat, un 35% al propi mercat del Principat, i només
un 23% a la resta del món. Només dotze anys més tard, el 2007, segueixen venent
al Principat un 35%, però ja només venen a la resta de l’Estat un 31%, mentre
que la resta del món representa ara el 34% del mercat de les empreses
catalanes. És més, si excloem el País Valencià i les Illes del mercat estatal, aleshores
el pes del mercat espanyol ja només és del 25%. Aquesta tendència
d’internacionalització creixent i constant dels darrers anys es veurà, a més,
reforçada amb la crisi econòmica. Avui, moltes empreses catalanes estan
suportant les conseqüències de la duresa de la crisi espanyola gràcies a
l’augment de les seves vendes a l’exterior. Les que en surtin, ho faran encara
més internacionalitzades.

Però la
globalització té també efectes negatius. Augmenta els requeriments de
competitivitat de les empreses, i pot augmentar les desigualtats socials. En
aquest context, d’una banda la inversió pública ha de complementar les
necessitats de l’estructura econòmica, i de l’altra l’Estat del Benestar ha de
ser el garant de la cohesió social. En les darreres dècades, les empreses
catalanes han hagut de sortir a competir al món amb el llast d’unes
infraestructures del tot insuficients, amb un govern espanyol que va optar per
potenciar un gran centre econòmic a Madrid, menyspreant les necessitats de les
empreses exportadores de l’eix mediterrani. Pel que fa a l’Estat del Benestar, la Generalitat de
Catalunya n’ha pogut exercir les competències però amb un escanyament financer
que l’ha mantingut a nivells de mínims.

La xifra del
dèficit fiscal de Catalunya resumeix molt gràficament aquesta situació. En els
darrers anys s’ha situat al voltant del 10% del PIB de Catalunya. Per l’any
2008, estaríem parlant d’un dèficit de més de 21.000 milions d’euros, uns 3.000
euros per persona i any. És a dir que una família catalana mitjana de quatre
membres paga 12.000 euros l’any en impostos que no li retornen mai en forma de
serveis públics.

Menys conegudes són
les xifres de la subbalança de la seguretat social (que també s’inclou en la
xifra global del dèficit fiscal). Amb Guadalupe Souto de la UAB, vam fer fa uns mesos un
estudi del dèficit fiscal de la Seguretat
Social amb l’Estat en el període 2004-2007. Aquest va ser de
3.644 milions d’euros el 2007. Això significa que si Catalunya hagués disposat
d’un sistema de seguretat social propi (trencant la caixa única de la Seguretat social), la
pensió mitjana a Catalunya hagués pogut augmentar en 2.445 euros anuals l’any
2007.

Amb raons com
aquestes, no és estrany que milers de ciutadans, molts d’ells immigrants
arribats en els darrers anys al nostre país, vagin a votar avui pensant
sobretot en el  benestar de les seves
famílies. Molts ho faran per sentiment, però mai com ara les raons del cap i
del cor havien estat tan unides.

 Article publicat al diari Avui, el 13 de desembre de 2009.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!