El bloc de l'Elisenda Paluzie

Catalunya
es troba en una cruïlla complicada i la situació actual de desconcert del
catalanisme n’és el millor reflex. El darrer esforç col·lectiu del catalanisme
ha estat la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Aquest esforç ha desgastat a la
classe política catalana i no es correspon als resultats obtinguts. Cal
recordar que a l’inici del procés, els objectius eren el reconeixement nacional
de Catalunya, el canvi en el model de finançament, el blindatge de les
competències de la
Generalitat així com l’assumpció de noves competències
importants (gestió dels aeroports, immigració, …). Aquests objectius o no
s’han materialitzat en l’Estatut finalment aprovat en referèndum pel poble de
Catalunya o bé ho han fet de manera molt imperfecta. El procés va deixar un
pòsit de desconfiança en els dirigents polítics i tot i que el SI va guanyar
clarament en el referèndum ho feu sense generar
entusiasme ni il·lusió col·lectiva, amb menys votants (1.899.897) que els que
va tenir l’Estatut del 1979 (2.327.038) tot i comptar amb 650.495 electors més.
A més, aquest referèndum també va ser el primer on una part del nacionalisme
amb representació parlamentària s’oposà a un Estatut d’Autonomia.

El
que acabarà però de convertir aquest Estatut en una eina inservible és la
sentència del Tribunal Constitucional davant dels set recursos
d’inconstitucionalitat que hi té plantejats. Els escenaris que s’albiren són
dos. El primer és una sentència interpretativa, en la línia de les al·legacions
presentades per l’advocacia de l’Estat per defensar l’Estatut, on desapareix
tota resta de bilateralitat del text i on quedarà clar que en cas de dubte, les
lleis orgàniques de l’Estat prevaldran sobre l’Estatut. En aquest cas, la crisi
institucional es podrà dissimular però les millores en relació al marc
institucional anterior seran inexistents. El segon escenari és una sentència
que mutili directament l’Estatut amb l’anul·lació per inconstitucionals de
molts dels seus articles. La crisi institucional en aquest cas serà més
evident, perquè el text estatutari pot quedar escapçat i amb buits legals.
Sigui quin sigui l’escenari, el nacionalisme haurà de definir un projecte de
futur atès que la via constitucional ja no permetrà augmentar l’autogovern de
Catalunya.

Aquesta
sentència, de fet, marcarà el sostre d’autonomia permès per la Constitució espanyola,
per tant tancarà la via autonomista. Ja no hi haurà lectures possibles de
l’Estatut, o possibilitat d’interpretar de manera més favorable determinats
articles. També eliminarà la possibilitat de reformar de nou l’Estatut.

Al catalanisme li cal doncs redreçar
l’estratègia per als propers anys, convertint el
fracàs autonomista en una oportunitat. La reacció a la sentència del Tribunal
Constitucional i els propers pactes de govern han de tenir com a eix el dret de
decidir. Es tracta de convertir el dret d’autodeterminació en el centre del
debat polític. Fer-ho requereix plantejar la relació amb l’Estat espanyol en
termes de conflicte polític, permetent que la ciutadania visualitzi que
objectius polítics compartits per una gran majoria són bandejats per Espanya. Les
enquestes d’opinió ens indiquen que aquest sentiment és creixent i que la
fracció del catalanisme que esdevé independentista no ha parat de créixer en
els darrers anys.

Però,
el catalanisme sobiranista només serà creïble si les seves classes dirigents
recuperen el prestigi. Aquest prestigi s’ha anat degradant per molts motius, i,
tot i que hi ha contribuït, el govern tripartit no n’és el responsable
exclusiu. De fet, el procés de desprestigi va començar en els darrers anys del
govern de Jordi Pujol. D’una banda, en el camp institucional, ja des dels seus
inicis l’administració catalana no va optar per un model propi sinó que va
copiar l’estructura espanyola, incorrent en els mateixos vicis d’aquesta. Però
fins i tot, dins d’aquest esquema hi havia la possibilitat de crear cossos
d’elit (com els economistes de l’Estat, tècnics comercials, etc.) i no es va
fer. D’altra banda, la confusió partits-institucions, que té diverses
manifestacions, una de les quals és l’abús de la figura de càrrecs de
confiança,  ha laminat la confiança de la
ciutadania en les institucions pròpies. El repte de convèncer a la majoria de
la població catalana de la necessitat de la independència exigeix un alt nivell
de competència i d’exigència personal.

És
evident que els partits que tenen per objectiu l’Alliberament Nacional dels
Països Catalans poden participar en governs autonòmics com a mitjà per assolir
l’objectiu final independentista. Però no hi han de ser a qualsevol preu. El
mitjà no es pot convertir en finalitat per ella mateixa.  Estar en el govern de les institucions que
s’aspira a canviar no es pot convertir en un dogma. L’Alliberament Nacional de
Catalunya implica trencar l’status quo preexistent. Governar bé pot atreure a
la causa independentista a sectors de la població que hi són reluctants, però
la gestió per la gestió no és sinònim de bon govern. La presència en governs ha
de poder-se justificar amb avenços clars en la sobirania nacional.

Ara
bé, els partits no es transformaran sols si no es veuen forçats per la
societat. En aquest sentit, és urgent disposar d’una llei electoral que
incorpori les llistes obertes, que obri els partits a la societat, i que faci
més competitiu el procés electoral. L’acta de diputat o diputada ha de tenir
valor propi, ha de donar llibertat i exigir resultats. Des del punt de vista
del catalanisme, també pot ajudar a que les classes dirigents reflecteixin els
anhels de la seva base social.

Article d’opinió publicat a la revista Debat Nacional, núm.40, hivern 2009.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!