El bloc de l'Elisenda Paluzie

Aquest
diumenge la consulta sobre la independència de la nació catalana viu una nova
jornada electoral. Aquest cop l’àrea metropolitana de Barcelona n’és la gran
protagonista. Des que el procés s’inicià el passat 13 de setembre a Arenys de
Munt, el moviment de la consulta ha anat trencant un a un tots els mals
averanys que tant els seus opositors més ferms com una part important de
l’opinió pública catalanista han anat expressant. Així, des de l’inici, es
manifestaren dubtes sobre l’oportunitat d’estendre un fenomen sorprenent i
exitòs com fou el referèndum sorpresa d’Arenys de Munt. “Això ha anat bé,
segones parts no funcionaran” era l’argument. La primera i massiva onada del 13
de desembre ho desmentí. Però aleshores, l’argument fou que els municipis on es
feia la consulta, molts a les comarques d’Osona, Pla de l’Estany o la Garrotxa, estaven situats
en comarques eminentment nacionalistes on era fàcil la mobilització. Certament,
el 25% de participació de Sant Cugat trencava també amb el tòpic, però la seva
característica diferencial dins l’àrea metropolitana pel fet de ser una ciutat
residencial i benestant podia justificar el resultat. L’onada del 28 de febrer
afegí nous municipis, i començà a estendre la consulta a municipis amb més
percentatge de població amb arrels espanyoles com el Vendrell. El 25 d’abril la
consulta arribà a ciutats grans com Reus, Girona i Lleida i s’hi incorpora el
segon cinturó (Granollers, Mollet). Tot i amb això, la participació global
acumulada continua sent molt significativa (20,5% respecte al cens ampliat amb
immigrants i joves de 16 a 17 anys, 23% respecte al cens electoral normal). El
12% de participació a la consulta sobre la Diagonal de Barcelona, on s’hi abocaren més de
tres milions d’euros públics i la cobertura informativa fou abassegadora, van
posar en el seu just lloc els meritoris resultats de participació en una
consulta organitzada des del voluntariat.

Avui,
més de 480.000 persones tindran dret a vot i el primer cinturó s’afegeix al
procés amb força amb ciutats com Cornellà, Sant Feliu, Sant Boi i Esplugues al
Baix Llobregat, i Cerdanyola al Vallès, a banda de ciutats del segon cinturó com
Mataró. Uns tres milions de persones hauran tingut l’oportunitat de participar
en el procés, i aquest no haurà exclòs cap segment de la societat catalana. El
10 d’abril del 2011 el procés es clourà amb la consulta de Barcelona.

Certament,
després de més de nou mesos, el moviment ha de lluitar amb la pèrdua d’interès
informatiu i amb el cansament de molts dels seus actors. Però justament la seva
durada en el temps el fa especialment interessant, implica una constància en
l’esforç que trenca amb el tòpic de poble de flamarades, de primaveres que no
fan estiu. En segon lloc, la segona gran victòria del moviment és el seu caràcter
democràtic i participatiu. Cal destacar el mèrit de comissions locals com la de
Cornellà, que han aconseguit que entitats com la federació de veïns demanin el
vot No. Per una nació víctima d’una dominació d’arrel tan marcadament antidemocràtica
com és l’espanyola, poder preguntar sobre la independència és una victòria,
independentment del signe de la resposta.

I
finalment, la consulta tindrà una continuïtat amb la iniciativa popular perquè
el Parlament de Catalunya convoqui una consulta oficial sobre la independència,
que va ser admesa a tràmit per la
Mesa del Parlament el 8 de juny. El debat sobre
l’autodeterminació passarà del carrer al Parlament. I el nou Parlament que
sorgeixi de les eleccions de la tardor es veurà obligat a debatre sobre la
convocatòria d’aquest referèndum, si s’aconsegueixen les signatures
necessàries.

Els
clarobscurs del moviment, com la dispersió d’iniciatives i de lideratges, poden
tenir un vessant positiu, es tracta d’un moviment popular, construït de baix a
dalt que anirà definit els seus lideratges, que probablement seran plurals, propis
de les societats avançades i en xarxa. És possible que les properes eleccions
no representin una translació clara en termes electorals d’aquest moviment.
Però el camí que s’ha iniciat significa una transformació de fons del
catalanisme que probablement no tindrà marxa enrere.

Article publicat al diari Avui el 20 de juny de 2010

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!