El bloc de l'Elisenda Paluzie

Darrerament s’ha reobert el debat sobre la governança de les
universitats. Més enllà del conflicte puntual a la UB per l’augment de
retribucions del personal funcionari, on el president del consell
social, Joaquim Coello, ha exercit la seva funció de control, Coello ha
fet declaracions preocupants sobre la governança de les universitats. De
fet, la proposta de reforma dels presidents dels consells socials
parteix d’una desconfiança molt gran en la universitat, i en canvi, a
penes qüestiona les mancances en les polítiques universitàries dels
poders públics.

El sistema actual té moltes limitacions, però les reformes
que a tot Europa s’estan fent donen més autonomia institucional a les
universitats, n’eviten la politització. Els governs hi influeixen per la
via dels contractes programes de finançament basats en resultats. La
proposta que fan els presidents dels consells socials dóna tot el poder a
un Consell Superior amb majoria de representants externs a la
universitat proposats pel Parlament i un president elegit i nomenat pel
Parlament. Aquest consell aprovaria el pressupost, els estatuts de la
Universitat, les seves línies estratègiques, i elegiria i nomenaria el
rector. A canvi, compensen el rector donant-li poders jeràrquics de
nomenament de tots els càrrecs de govern de la universitat, des dels
degans fins als directors de departament.

Coello argumenta que aquest és el model anglosaxó, on la universitat és governada de manera més gerencial per un board,
i el contraposa al model continental, on el rector és nomenat pel
govern. D’entrada cal dir que el model napoleònic de rectors nomenats
pels governs s’ha anat abandonant des de fa dècades a tota l’Europa
continental. A França, la darrera reforma del 2007 estableix que el
president de la universitat és escollit per un consell d’administració
de 30 membres, dels quals set o vuit són personalitats externes, la
majoria són professors i també hi ha una representació dels estudiants i
del personal. A Holanda, la reforma del 1985 dóna autonomia
institucional a les universitats lligada al retiment de comptes amb una
avaluació externa cada quatre anys. I a Finlàndia, on l’any 2009 es va
passar d’una universitat completament estatalitzada a una universitat
autònoma i amb professorat contractat per comptes de tenir estatus de
funcionari, el consell preveu un mínim del 40% de membres externs, però
aquests són escollits per la mateixa universitat. Pel que fa al model
anglosaxó, Coello oblida que el model gerencial, amb un rector executiu,
es contraposa a un pes importantíssim dels departaments universitaris,
dirigits per un chair, que és un primus inter pares i que té competències molt importants sobretot pel que fa a contractació de professorat.

El
més preocupant de la proposta és que pot portar a una politització de
les universitats semblant a la d’altres institucions públiques. A
diferència dels països anglosaxons, on la divisió dels poders és
sagrada, aquí els exemples de politització quan els nomenaments els fan
els parlaments són inacabables. Des del Tribunal Constitucional, on se
sabia què votaria cada membre respecte a l’Estatut en funció de la seva
filiació, fins al Consell de la Corporació Catalana de Mitjans
Audiovisuals, on aquests suposats membres externs de prestigi han acabat
essent nomenats per la seva militància o proximitat als partits.

La
universitat ha d’avançar en el seu retiment de comptes, però hi ha
altres maneres de fer-ho i que no requereixen una reforma d’unes lleis
estatals que ja s’han reformat dos cops (2001 i 2007) i que provocarien
una greu divisió en un moment complex. Per la via del finançament
públic, el govern de la Generalitat pot establir incentius adequats a la
millora de la qualitat de les universitats. Per exemple, avaluant els
departaments universitaris, responsables de contractar el professorat, i
fent que el seu finançament depengui d’aquesta avaluació. Impulsant les
fusions de grups de recerca, de departaments, de facultats, que avui
són una teranyina plena de duplicitats. O exercint realment la seva
funció en la programació universitària, en lloc d’acceptar totes les
propostes de graus i màsters que van fer les universitats i que han
portat a un mapa de titulacions irracional i ineficient.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!