6 de gener de 2010
0 comentaris

Habemus LOFCA (Article de l’Avui, 15 de novembre)

Aques dijous es va aprovar la llei orgànica de
finançament autonòmic (Lofca) i la llei que l’acompanya que concreta el
sistema de finançament. El debat a les Corts espanyoles es va
transformar de nou, com ja succeí amb l’Estatut, en una batalla
catalana, però en aquest cas amb els rols invertits. Els qui aleshores
votaren amb el PSOE favorablement el nou Estatut, ara es queixaven
amargament del seu assassinat polític i premeditat. Els qui en aquella
ocasió votaren en contra de l’Estatut, en gran part per les seves
insuficiències en el títol de finançament, ara han votat una Lofca que
perpetuarà l’excessiu dèficit fiscal de Catalunya i del conjunt dels
Països Catalans. Els uns pels altres, Catalunya sembla condemnada a la
manca de fermesa en la defensa dels seus objectius polítics
irrenunciables.

Anem a pams, si aquesta Lofca és negativa per a
Catalunya, no és perquè prevalgui sobre l’Estatut. De fet,
malauradament el temps ha donat la raó a aquells que vàrem advertir fa
més de tres anys, en la campanya de l’Estatut, que les finances de la
Generalitat seguirien regides per la Lofca. Així, en el seu article
201.1, l’Estatut afirma que les relacions d’ordre tributari i financer
entre l’Estat i la Generalitat són regulades per la Constitució, per
aquest Estatut i per la llei orgànica a què fa referència l’apartat
tercer de l’article 157 de la Constitució.

El diputat Quico Homs
afirmava cofoi que el fet que la Lofca fos citada després de l’Estatut
atorgava preeminència a aquest i el conseller Antoni Castells també va
editar material propagandístic amb afirmacions similars. Però com en
matemàtiques, ja s’ha vist que l’ordre dels factors no altera el
producte. L’article 206 de l’Estatut indica que els recursos de la
Generalitat seran els seus ingressos tributaris, ajustats en més o en
menys pels mecanismes d’anivellament i solidaritat. I més endavant
afirma també que aquests mecanismes seran fixats per l’Estat.

I això és el que fan les dues lleis que s’han
aprovat, fixar els mecanismes d’anivellament. Aquests mecanismes es fan
més complexos que abans, el que abans es podia explicar amb una sola
equació, ara en calen com a mínim tres. Si abans hi havia un sol fons,
el de suficiència, que podia ser positiu o negatiu, ara en són dos, el
de transferència de garantia i el de suficiència, i en el cas de
Catalunya tots dos seran negatius. Però, en essència, la reforma ha
seguit els mateixos principis de sempre: garantir l’statu quo (que cap
comunitat autònoma hi perdi), i que totes hi guanyin alguna cosa a
partir del repartiment dels fons addicionals que posa l’Estat, i que de
fet a hores d’ara encara no està clar quants seran per al 2009 i 2010.

Els pressupostos generals de l’Estat preveuen 9.750 milions el 2010 i 0
el 2009 però la ministra d’Economia va afirmar en el debat que seran
6.300 milions el 2009 i 7.560 milions el 2010. Pel que fa a les xifres
que correspondran a cada comunitat autònoma aquestes no es concretaran
fins que s’hagin reunit les

De tot això poca cosa es va dir en el debat de
vol gallinaci que tingué lloc aquest dijous al congrés, i les esmenes
que van presentar els grups parlamentaris catalans també van ser molt
pobres, quan de fet les dues lleis afegeixen encara més elements
d’alarma respecte als que ja va significar l’acord que es va aprovar en
el Consell de Política Fiscal i Financera el juliol passat.

Així, s’ha afirmat repetidament que amb el nou sistema
Catalunya obtindrà recursos per sobre de la mitjana espanyola. De fet,
la llei d’acompanyament a la Lofca incorpora una article que farà
impossible que això es compleixi. Es tracta de l’article 23.5, que
concreta el repartiment del fons de competitivitat. Aquest fons és el
que en principi més havia d’afavorir a Catalunya perquè beneficiarà
només a les comunitats autònomes amb finançament per càpita ajustat
inferior a la mitjana.

La primera trampa que ja s’ha emprat per
exagerar la millora per a Catalunya ha estat no explicar la diferència
entre població i població ajustada. Així, la població ajustada de
Catalunya una vegada fetes les ponderacions previstes a la Lofca, és
inferior en 93.071 persones a la població de Catalunya. Per tant, és
molt diferent parlar de finançament per càpita i de finançament per
càpita ajustat. Quan es compara l’índex 94 (amb el sistema actual) i
l’índex 103 (previst pel conseller Castells per al 2010 amb el nou
model) s’obvia que en un cas es dividia per població i en l’altre es
divideix per població ajustada. Per tant, s’estan comparant dues coses

Però el més greu és que l’article 23.5 introdueix un topall al
fons de competitivitat que pot fer que Catalunya no superi mai la
mitjana espanyola, no ja en termes de finançament per càpita, sinó ni
tan sols en termes de finançament per càpita ajustat. Aquest topall diu
que quan el finançament per habitant ajustat de Catalunya arribi a la
mitjana espanyola, Catalunya ha de deixar de rebre diners del fons de
competitivitat.

Article publicat al diari Avui, el diumenge 15 de novembre de 2009.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!