S’acaba el teatre (article a l’Avui)
En el moment que llegeixin aquestes ratlles, la ministra
Salgado, emulant el que va fer el ministre Solbes per Nadal,
probablement estarà presentant en roda de premsa el nou model de
finançament, que el govern de la Generalitat previsiblement haurà
acceptat. S’haurà acabat el teatre que ens ha tingut entretinguts
aquest darrer any. La ministra Salgado no només emularà Solbes amb
l’escenificació de la proposta, sinó que tot sembla indicar que les
línies mestres de la proposta que Solbes va presentar al desembre es
mantindran.
Així, el model es basarà en el mateix esquema actual de necessitats
de despesa que es cobreixen amb els ingressos tributaris ajustats en
més o en menys pels mecanismes d’anivellament. L’anterior Fons de
Suficiència que tancava el sistema serà substituït ara per dos fons
nous: el de Garantia (que assegura que es cobreixen els serveis públics
fonamentals) i el de Suficiència Global (que garanteix el finançament
de la resta de competències a totes les comunitats). Separació, doncs,
dels serveis en els dos tipus que preveu l’Estatut, però cap garantia
que això signifiqui més recursos per a Catalunya en els serveis no
fonamentals. A més a més, per afegir confusió al model, tindrem un fons
nou, el de Convergència, amb dues partides de signe contrari: la de
competitivitat per a les comunitats més riques i la de cooperació per a
les més pobres. El que es dóna per una banda es treu per l’altra i en
el resultat final es torna al punt de partida.
En un sistema així, que garanteix l’statu quo, és a dir, on
cap comunitat autònoma pot perdre recursos i totes hi han de guanyar,
la millora en el finançament vindrà dels fons addicionals que afegeixi
l’Estat al pot comú del finançament autonòmic. Avui sabrem si són els
7.000 milions d’euros insinuats per Solbes, o els 9.000 milions
anunciats per Salgado, o els optimistes 12.000 milions que eren
l’objectiu mínim del conseller Castells ara fa un any. També sabrem si
aquests milions addicionals són per al primer any, o per al darrer, i
sabrem si el període d’implantació progressiva del model són els tres
anys que preveu l’Estatut o bé els quatre o cinc que s’insinuen aquests
darrers dies. A Catalunya li tocarà un bocí important d’aquests fons
addicionals, però molt lluny de les xifres mínimes de la Cambra de
Comerç, de CiU, d’ERC i de tots aquells que han gosat marcar una línia
vermella clara. La meva previsió és que la xifra, sense fer tripijocs,
estarà força per sota dels 2.000 milions d’euros.
Per maquillar la xifra que s’anunciarà al sofert públic català, que
espera expectant (o fastiguejat?) el desenllaç d’aquesta funció,
s’anuncien uns fons a banda del model de finançament per finançar
algunes competències específiques (Mossos, presons, etc.). Aquests fons
sembla que són el darrer conill que Zapatero ha tret del barret. Uns
fons que s’anunciaran ara des de la Generalitat a so de bombo i
platerets, que no tindran un blindatge en la LOFCA, i que qualsevol
govern de torn podrà alterar o eliminar via pressupostos de l’Estat.
Finalment, amb el model i les xifres que hi ha sobre la taula no es
complirà el principi d’ordinalitat. És a dir, que Catalunya, que és la
tercera comunitat en recaptació per càpita de tributs cedits i en canvi
ha ocupat els darrers anys el desè o l’onzè lloc en recursos per càpita
del finançament autonòmic, no serà la tercera en finançament per
càpita. Ni tan sols es complirà l’objectiu de quedar cinc punts per
sobre respecte a la mitjana estatal. El que sí que hi haurà és una
promesa de Zapatero complerta, potser la primera del seu mandat:
l’Estat retindrà més del 50% de la despesa pública.
Article publicat al diari Avui, el dissabte 11 de juliol de 2009.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!