A tall d'invocació
blog d'Enric Balaguer
La revista “Canigó” a la Universitat d’Alacant
S’ha inaugurat una exposició, amb una taula redona, sobre la revista Canigó, a la Universitat d’Alacant. El fet ha donat pas a les intervencions de Xavier Dalfó i Isabel-Clara Simó, com a representants de la revista; Josep Massot i Muntaner que ha comentat la vida de les publicacions periòdiques durant la postguerra; Francesc Pérez Moragón s’ha encarregat de fer una aproximació al cas valencià. Faust Ripoll ha moderat la taula i Carles Cortes ha presentat l’acte.
Les exposicions dels participants han estat força interessants. Recordar iniciatives heroiques, plenes de dificultats (de multes, de prohibicions..) és –o hauria de ser– un exercici encoratjador per a tots, però especialment per a les noves generacions. També hauria de ser un gest d’agraïment a tantes i tantes persones pel seu esforç gegantí. (n’hi ha més)
El món de la premsa en català ha estat un món precari, però amb exemples de qualitat molt il·lustres. I amb un esperit combatiu exemplar, en la major part de les plataformes. Jo me’n faig creus quan alguns col·legues –no sé si la major part–no lligen revistes com El Temps. Un dels pocs exemplars de la premsa amb articles magnífics, un columnisme de luxe i una informació sobre assumptes de les terres de parla catalana que és, ara per ara, única. A banda, crec que està molt ben aconseguit el nivell de llengua i la koiné.
Però bé, el tema de hui era Canigó, una extraordinària revista que vaig llegir en els darrers anys de publicació. Recorde, a banda d’articles molts bons, les editorials. Les feia Isabel-Clara Simó? Eren d’una dialèctica espectacular, ben escrites, amb convicció, amb força, amb rigor… I, sobretot, dotades d’una gran capacitat de persuasió.
Pere Meroño acaba de publicar un llibre sobre la revista Canigó.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El cert, és que el ressò mediàtic sobre el llibre de CANIGÓ ha estat tristament escasíssim -i no ho dic pas per mi- sinó per la significació de la revista en l’època fosca dictatorial, i durant la transició i en clau independentista i d’esquerres.
Tenim el país que tenim i hem d’acceptar-ho (per canviar-ho, és clar).
Cordialment,
Pere
PD No n’han parlat ni VILAWEB, ni ARA, ni EL PUNT, ni l’AVUI, ni EL TEMPS… Dels altres ja ho podíem esperar però no pas dels propis.