Vet ací una frase d’Albert Camus: “Els artistes pensen segons les paraules, els filòsofs segons les idees”. Trobe que és una observació molt productiva, a banda d’encertada. (Dic que és “productiva” perquè tenim al cap el capitalisme: tot ho mirem en termes econòmics. També parlem de “productes artístics” i de “consum cultural” i no fem servir termes com “obres d’art” i “interés per l’art”. El llenguatge ens delata.)
Llavors tenim els artistes que pensen segons paraules i els filòsofs segons idees: molt bé!. És clar que les idees ens vénen amb les paraules, però el primer impuls és la idea, amb la paraula, mentre que per a l’artista és a l’inrevés: primer és la paraula amb tot la seua materialitat que porta ja elements de pensament associats. (n’hi ha més)
El fet cert és que si no fos així, com podríem explicar els llibres de filosofia, que són allò que Fuster definia com la literatura il·legible? (faig la citació de memòria). Hi ha gent capaç d’experimentar la felicitat de les paraules –una fórmula que trobe reiterada últimament– i d’altres la felicitat de les idees. Aquesta doble situació la trobem en molts llibres, però també en articles de periòdic, en els blogs i en altres mitjans. Alguns textos ens fan pensar en conceptes, en idees generals, primer que res… D’altres, en canvi, porten el color i el sabor d’una substància més íntegra. Ens demanen una complicitat més emotiva i sensitiva alhora que intel·lectual. No sé si aquesta divisió correspondria també al que en deia G. I. Gurdjieff sobre “saber” i “comprendre”. Per al savi armeni, saber és una operació mental; en canvi, comprendre exigeix tot el cos. Per a comprendre alguna cosa cal sentir-la en el cos. Per ací podrien anar les coses…, però sense cap tall sec, perquè només fem una divisió taxativa ens arriben casos i casos ambivalents i fronterers. I és que les oposicions rotundes no trauen cap a res perquè la realitat és un continuum.
Foto: Alacant, amb l’Aitana nevada al fons, fa quinze dies. Redéu quin fred!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!