A tall d'invocació

Després de llegir Adéu a la universitat, de Jordi Llovet, tinc la sensació de compartir una gran part d’allò que el professor, ara jubilat, hi exposa. Hi ha, sobretot, el  malestar producte de la devaluació que, en la nostra societat, viuen les Humanitats. Aquesta devaluació pren forma d’atac, per part de les autoritats polítiques (ara a través de la implantació del Pla Bolonya), però també compta amb l’ajut d’una societat que ha abdicat de valors i sofreix una mutació preocupant en  molts aspectes.I tot açò coincideix amb la instal·lació d’unes tecnologies que afavoreixen pràctiques i hàbits contra l’esforç, la memòria, la creativitat…  
  Al llibre del professor, hi ha moltes reflexions valuoses sobre el jovent universitari, sobre la (des)consideració de la filologia i l’empobriment de la cultura. Adéu a la universitat, en aquest sentit, és un estat de la qüestió (alarmant!) sobre el desprestigi de la cultura i la pèrdua de valor de la institució universitària. L’obra és, així mateix, l’autobiografia intel·lectual d’un home de lletres (n’hi ha més) 

que va estudiar a finals dels seixanta, va fer el doctorat després de recórrer universitats d’Alemanya, Itàlia i França –sempre en contacte amb els grans intel·lectuals del moment: des d’Umberto Eco fins a Julia Kristeva. Després, com a docent en la universitat s’ha dedicat fonamentalment a organitzar la titulació de Literatura Comparada i Teoria de la Literatura. Llovet ha traduït obres de Kafka, Hölderlin, Mann, Flaubert i Baudelaire…i ha estat l’ànima de SEL (Societat d’Estudis Literaris) al si de l’Institut d’Humanitats de Barcelona.
     La visió del professor és perspicaç –implacable– a l’hora de descriure els canvis que vivim: no sols el relegaments de les Humanitats sinó les conseqüències com ara els hàbits gens proclius a promoure el pensament propi i a establir un coneixement i un aprofitament del llegat històric. Els perills de la democràcia, que palpem constament, hi són sovint repassats: plutocràcia, totalitarisme, manipulació, capteniments de masses…  
      Hi ha alguns capítols anecdòtics, graciosos (potser algú li semblaran exhibicionistes) i potser també amb un gra massa d’autoexaltació. Ah!, i potser de citacions de Walter Benjamin, també n’hi ha massa. Així mateix hi ha, en algunes ocasions, una autocrítica ben saludable.
         No sé si entre el professor que Llovet voldria ser i el que és (o ha estat) hi ha molta distància. En tot cas, el bagatge d’idees que posa sobre la taula, incloent-hi el diagnòstic dur del present, és ben valuós. I discutible, com tot en aquesta vida. En molts moments fa pensar amb una idea que exposa Comte-Sponville en un dels seus llibres (ho cite de memòria): “No és suficient obrir una escola per tancar una presó, com deia Victor Hugo. La lluita contra la barbàrie comença en cada generació”.