Benvolguts Srs Jonqueres i Joan,
Abans d’ahir els vaig veure a TV3, i considerant-me companya de camí cap a la llibertat, m’ha semblat necessari fer-los arribar el meu punt de vista sobre alguns punts cabdals del seu discurs, que crec que necessiten una reflexió més rigorosa.
Els prego que no entenguin cap de les reflexions com una crítica a les seves persones o al seu projecte, que respecto profundament, sinó com un exercici d’estímul a l’anàlisi rigorosa que ens ha de fer trobar a tots plegats el camí més correcte per arribar a assolir la llibertat i la plenitud com a poble.
a – Dir que treballar per la independència no té res a veure amb la nostra identitat és un error fonamental. En fer aquesta afirmació s’està cometent el mateix error que ha fet esquerra republicana amb la llengua.
Acceptar un bilingüisme imposat per la força, sense qüestionar-lo, i fins propugnar el trilingüisme i pretendre que la llengua d’ús social sigui el català és il·lògic. Es com demanar peres a l’om. Denota un profund desconeixement de com funciona la realitat. Els efectes que s’experimenten
a qualsevol nivell- el lingüistic en aquest cas- són fruit de les causes que es posen en funcionament. Fer competent a la nostre gent en català, castellà i a més anglès, en un context de colonització cultural evident- televisions, premsa…- que no es qüestiona, i aleshores pretendre que la gent usi el català en la seva vida pública, no té sentit. Això només es pot demanar a gent molt conscient, que no és el gruix de la població, ni de bon tros. Estovar el discurs de la llengua per evitar conflictes i intentar guanyar simpaties ha comportat enfonsar encara més la llengua en
la seva agonia, i afavorir la substitució lingüística. Aquesta postura ha donat arguments als seculars enemics de la llengua catalana per, tot emparant-se en el bilingüisme i el trilingüisme que ara fins i tot alguns independentistes defensen, anar diluint la presència de la llengua catalana en tots els àmbits, i evitar que sigui la llengua comuna d’ús social.
No defensar amb dignitat i fermesa que la primera causa per la qual treballem per la independència és la recuperació de la normalitat de la nostra llengua i cultura i de la nostra manera de veure el món és cavar la nostra pròpia tomba. Cal dir sense por que volem la independència no només per tenir més recursos econòmics i capacitat de decisió, sinó sobretot per poder ser com som, i projectar-nos a l’exterior des de la
nostra idiosincràsia. Si s’explica amb dades històriques que som un poble colonitzat, i que el bilingüisme i l’aculturació que patim és fruit de l’opressió, tothom pot entendre que només volem allò de què gaudeixen tots els pobles lliures no colonitzats : poder viure en plenitud la nostra pròpia manera de ser, la nostra identitat en el territori que ens
és propi. I tots aquells que viuen a casa nostra i i no se senten catalans, poden tenir la seva pròpia identitat, però han de respectar la nostra en l’àmbit públic, pel fet de viure a Catalunya, de la mateixa manera que ho farien si visquessin a Alemanya, Itàlia, Anglaterra…
Si ens neguem aquest dret tan elemental i obvi en qualsevol país no colonitzat: que la identitat catalana sigui la única identitat pública d’aquest nostre poble, estem posant en safata, com ha fet esquerra en el tema lingüístic, als que ara lluiten aferrissadament contra la nostra independència, que un cop aconseguida, emparant-se en aquest discurs
exigeixin del futur estat català la utilització de la llengua castellana al mateix nivell que la catalana. Llavors ja no podrem descarregar els neulers sobre l’estat espanyol. Aquest discurs tebi haurà matat la possibilitat de fer una Catalunya amb ànima pròpia. Serem els nostres propis colonitzadors.
b – No siguin tan magnànims amb els polítics que exerceixen a Catalunya.
Potser sí que n’hi ha de desorientats. Són els que es diuen
independentistes. I estan desorientats perquè el seu discurs i els seus actes no concorden amb allò que diuen defensar. la llibertat del poble català. Però no ens enganyem, la resta saben molt bé què volen : mantenir-nos amorrats al piló. Alguns per convenciment espanyolista com els Montillas, Piqués i cia, i d’altres per la incapacitat de fer una
anàlisi valenta i responsable de la realitat i ser-hi conseqüents. Per la manca de coratge. No s’han de justificar de cap manera els polítics , més aviat se’ls ha de deixar en evidència. I fer-nos conscients, com deia un
vell lluitador, que "serem independents malgrat els nostres polítics".
c- Quan hom s’embranca en un projecte de la magnitud de la independència, cal ser un bon coneixedor de la psicologia de l’adversari. Tenim davant una mentalitat imperialista, acostumada a imposar i a guanyar a qualsevol
preu. Una psicologia que no percep el matís i que no entén la diversitat.
Projectar la manera de ser del poble català, distorsionada per segles d’esclavatge, que ens ha condicionat a arrupir i a callar i a una dramàtica incapacitat de posicionar-nos amb fermesa per defensar tot allò que té a veure amb la nostra plenitud, i pensar que Espanya ens pot entendre i acceptar és d’il·lusos. No volen entendre ni volen diàleg.
Volen victòries. Ho han demostrat a bastament. I tant és que els interlocutors de torn siguin de dretes o d’esquerres. És igual. Uns són més brutals, els altres més astuts. Però el seu objectiu és el mateix: destruir-nos com a poble. I la incapacitat per entendre les postures tèbies i conciliadores és comú tant als uns com als altres.
La mentalitat dels nostres adversaris només entén i respecte l’home i el poble que defensa amb dignitat i sense arronsar-se la seva herència cultural, lingüística i territorial. No podem pidolar davant dels espanyols, perquè la resposta és i serà sempre el menyspreu i el rebuig.
Hem d’agafar allò que és nostre, i fer-los entendre que ja no serem més esclaus. Que ja s’ha acabat de fer la gara-gara. Intentaran aturar-ho per tots els mitjans. Però ens començaran a respectar.
d- Suposo que són conscients que les signatures que es recolliran passaran ràpidament del parlament català- on les al·lèrgies que originaran als polítics seran diverses, però generalitzades- al parlament espanyol, on seran ignorades i menyspreades.
Mig milió o un milió de firmes demanant la independència són una eina poderosíssima en mans d’un/s líder amb les idees clares i la voluntat insubornable. Però aquest no és el perfil del polítics que ara són a la palestra.
Ara és el moment de preparar entre tots el terreny d’una manera molt rigorosa, per facilitar el salt a l’arena pública de tota aquella gent que s’han mostrat insubornables i que han de ser el relleu de la mediocritat política imperant.
Per això és important no improvisar ni, sobretot, deixar que uns polítics que no volen la plenitud d’aquest poble, puguin capitalitzar la il·lusió de tanta gent, perquè tornaria a ser un fracàs absolut. I redreçar-se dels desenganys, per un poble que cerca delerosament la seva llibertat, no és fàcil. No podem fer cap pas en fals. Miri’n bé què fan i
a qui confien les signatures recollides.
Només nova saba política que encarni la dignitat, el discurs valent i clar, i l’actitud insubornable seran garantia d’un final adient per a l’empresa en què s’han enrolat.
Amb la certesa que la seva intenció sincera els permetrà entendre que la meva carta només vol el millor per a tots plegats, els saluda atentament
Maria Torrents. Consellera de Catalunya Acció
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!