Mandat 1-O: Edificar la República Catalana Independent

 QUAN LES INSINUACIONS

DEFORMEN ELS PRINCIPIS

L’abús en el dir dels polítics mitjançant

eufemismes, trets per elevació, al?al·lusions

encobertes i formes el·líptiques per a fer

veure que es planteja una qüestió, mentre se

n?amaga l?essència que en si comporta, ha

contribuït a empobrir i desorientar el caràcter

dels catalans. La pròpia identitat ja mai no la

mostrem de cara. Actuem com si féssim

veure que venim de l’hort i que ensems no

se’ns escapa res del que passa. El molt

català: «tu ja m?entens», acompanyat d’un fer

l’ullet, esdevé el posat més típic de la nostra

gent a l’hora de comunicar-se assumptes que

creuen delicats. És més, segons he pogut

demostrar en una valoració psicoestètica

comparativa de diverses nacions, els catalans

som el poble del món que fa més l’ullet de

forma casta. Allà on els altres hi posen inten-

cions eròtiques, nosaltres hi revelem misteris

polítics. Així, entre un «tu ja m’entens» i un

parell de picades d’ullet, es deixa anar alguna

mitja frase que, la sagacitat de l’interlocutor,

es creu que complementa. I, qui gosaria

reclamar que no ha quedat informat?

Aquest parlar a mitges de política, no el

descric pas amb trets de caricatura. Al contra-

ri, són maneres de fer que surten cada dia

amb lletra de motlle i amb la màxima seriosi-

tat a les pàgines dels diaris. Si no, qui va

inventar-se la repetida i repetida expressió

«fet diferencial»? Se la cita i se la torna a

citar. Asseguren que un dels molts Gonzàlez

que viu a Madrid, adés comença a entendre-

la i adés se li escapa el significat, com si no

l’hagués escoltat mai. És que tot depèn del

«fet diferencial»? Amb aquest concepte, què

expressem i què deixem de proclamar?

La fórmula «fet diferencial» que, ara, es

repeteix sense saber d’on ve, fou ideada i

difosa per Francesc Cambó que, en el seu lli-

bre Perla concòrdia (1930), l’esmenta infinitat

de vegades amb el propòsit de fer-la popular,

després de definir-la amb aquests termes: «El

problema català té per base, per única base,

l’existència d’un fet diferencial català.»

Era una manera d’intentar fer compatible

unes peculiaritats catalanes, presentades de

forma suau i molt retallades amb el propòsit

de crear un nou intent de concòrdia amb

Espanya. Desitjava fer comprendre que érem

com tots els espanyols, però amb un «fet dife-

rencial» que amb bona voluntat se’ns podia

tolerar i que, d’entrada, resultava de més bon

acceptar si no es comprenia ben bé en què

consistia. Responia a la mentalitat d’un

Francesc Cambó dominat per una forta crisi

política personal. Justament, els qui encara

empren l’expressió «fet diferencial» no s’ado-

nen que correspon a una concepció decadent

de les idees del seu inventor. No parteixen de

la realitat de Catalunya, sinó de les fórmules

fracassades de Francesc Cambó.

Amb subterfugis, més que reforçar o mobi-

litzar la voluntat d’un poble, se n’intensifica el

confusionisme, ja que no és pas un problema

en sí de diferències sinó un problema d’identi-

tats i d’entitats. Catalunya ha d’ésser ella

mateixa, al marge de si és molt o poc diferent

d’uns altres pobles. Els pobles, com les per-

sones, no són lliures per allò que tinguin de

peculiar, sinó sobretot pel fet d’ésser una enti-

tat pròpia. Una nació, és. Per damunt de com

sigui. És una realitat que mai no es pot esco-

metre de biaix. En últim terme necessita la

Independència per al ple desenvolupament

de la seva personalitat i no solament perquè

tingui aquesta característica o l’altra. Si no es

comprèn així, no es pot fer entendre

Catalunya ni a les persones que han vingut

d’altres terres i volen fer de la nostra també la

seva pàtria.

El confusionisme que comporta servir-se

d’expressions com «fet diferencial», el

paguem molt més car encara, per les múlti-

ples conseqüències que origina. Així, el joc

de subterfugis, crea en els mateixos que el

prediquen una manca de capacitat per a pre-

veure els esdeveniments. Són víctimes de la

confusió que promouen. El mateix Francesc

Cambó pot servir d’exemple quan, en el llibre

ja citat, afirma: «A Catalunya un grau accen-

tuat de benestar ha afeblit les qualitats

heroiques de la raça.»

Si recordem que aquesta sentència la for-

mulava l’any 1930, ens demostra que, ni

remotament, sabia preveure la quantitat de

generós heroisme i neguit bèl·lic que, ben

esmerçat o no, els catalans mostrarien els

mateixos anys trenta. Els milers i milers que

varen morir a la batalla de l’Ebre, per si sols,

en serien el més rotund testimoni i de retruc

farien palès que, els polítics, si s’inclinen aconfondre la seva comoditat personal amb

l’ànima d’un poble, són sempre uns mals pro-

fetes.

Carles M. Espinalt
(Preludi de la independència, 1992)