(Rebut per correu d?en Jimmy Jazz)
Salut companys!
Us passo informació de tres activitats per si poden ser del vostre interès:
– Barcelona
Dijous 23 a 2/4 de 8 del vespre, a la Sala d?actes del Museu d?Història de
Catalunya, taula rodona i presentació d?imatges de la pel·lícula ?El
Coronel Macià?, del director Josep M. Forn, amb la presència
d?historiadors i actors. (http://www.egeda.es/josepmariaforn/)
– Girona
Dissabte 25 a les 8 del vespre, a la seu de l?Ateneu Juvenil i Naturalista
de Girona, al carrer dels Ciutadans, 14 (el nom del carrer no té res a
veure amb la nova xusma lerrouxista que s’ha instal·lat al Parlament de
Catalunya) es presentarà el llibre de Celdoni Fonoll, Fascinats pels
bolets, amb la intervenció, també, de Lloll Bertran
(http://www.ateneunaturalista.org/)
– Calaceit
Dissabte 25, se celebrarà una jornada nacional per a commemorar els 300
anys de la guerra de successió. Tota la informació dels actes previstos la
trobareu a http://www.franjadeponent.cat/lanit.htm
Per als qui no vàreu poder participar als actes del correllengua de
Girona, en el següent enllaç podreu llegir (entre molts altres textos
interessantíssims) el parlament que va fer en Josep M. Terricabras
http://www.terricabras-filosofia.cat/cat/informacio2.asp?ID=14658 o en aquest mateix post clicant a ?llegiu o llegeix la resta de l?article? .
I per cert, és un goig poder anar renovant les adreces de correu amb .CAT.
A veure si us hi aneu engrescant els qui encara no heu fet el pas. Que els
petits canvis són poderosos!
Rebeu una abraçada patriòtica des de Girona.
—————————–
Parlament de Josep-Maria Terricabras a l’acte de cloenda del Correllengua 2006
|
|
Amics,
Durant tot el dia, però molt particularment ara, aquest vespre, hem vist i sentit moltes coses. Ens hem commogut i hem recordat. I en tot el que hem fet, en tot el que fem, diem i sentim, la llengua corre. De fet, amb el Correllengua volem expressar cada any el fluir de la llengua i volem expressar també un desig i una necessitat: que la llengua que corre dins nostre, també corri entre nosaltres, cada dia més.
Em temo que avui dia hi ha una opinió errònia però molt estesa, segons la qual una llengua és simplement un mitjà, un instrument, per a la comprensió entre els humans. I, certament, ho és, però no és només això. Si el llenguatge només fos un mitjà per a entendre?s, això justificaria l?intent d?imposar una llengua sobre les altres i fins i tot justificaria la desaparició de moltes (o de totes les) llengües a favor d?una de sola. Perquè, encara que moltes llengües desapareguessin, la mera existència d?una llengua coneguda per tots garantiria suficientment que els humans s?entenguessin. La idea que el llenguatge és només un instrument per comunicar-se és la idea que hi ha darrere la falta de respecte per la diversitat lingüística. Si només necessitem comunicar-nos els uns amb els altres, llavors no necessitem moltes llengües sinó una de sola, coneguda per tots.
El cert és, però, que el llenguatge és més que una escala, més que un instrument, més que un mitjà per passar missatges d?una persona a una altra. (…)
Podeu continuar lleguint aquest parlament magistral de Josep-Maria Terricabras -tot- a l’acte de cloenda en l?apartat que segueix clicant a ?llegiu o llegeix la resta de l?article? d?aquest mateix post d?Empordà Acció.
CORRELLENGUA 2006
Parlament de Josep-Maria Terricabras a l’acte de cloenda
del Correllengua 2006, celebrat en el Centre Cultural La Mercè
de Girona el dissabte 14 d’octubre del 2006.
Parlament Magistral:
Amics,
Durant tot el dia, però molt particularment ara, aquest vespre, hem
vist i sentit moltes coses. Ens hem commogut i hem recordat. I en tot
el que hem fet, en tot el que fem, diem i sentim, la llengua corre. De
fet, amb el Correllengua volem expresar cada any el fluir de la llengua i volem
expressar també un desig i una necessitat: que la llengua que corre dins nostre, també
corri entre nosaltres, cada dia més.
Em temo que avui dia hi ha una opinió errònia però molt estesa, segons
la qual una llengua és simplement un mitjà, un instrument, per a la comprensió entre els humans. I, certament, ho és, però no és només això. Si el llenguatge només fos
un mitjà per a entendre?s, això justificaria l?intent d?imposar una
llengua sobre les altres i fins i tot justificaria la desaparició de moltes
(o de totes les) llengües a favor d?una de sola. Perquè, encara que
moltes llengües desapareguessin, la mera existència d?una llengua
coneguda per tots garantiria suficientment que els humans
s?entenguessin. La idea que el llenguatge és només un instrument per
comunicar-se és la idea que hi ha darrere la falta de respecte per la
diversitat lingüística. Si només necessitem comunicar-nos els uns
amb els altres, llavors no necessitem moltes llengües sinó una de
sola, coneguda per tots.
El cert és, però, que el llenguatge és més que una escala, més que
un instrument, més que un mitjà per passar missatges d?una persona
a una altra. El llenguatge no és com un telèfon que, si estigués
espatllat, podria ser substituït per altres mitjans com una carta, un
correu electrònic o un colom missatger. El llenguatge no és
simplement un mitjà sinó un medi -aquesta mateixa distinció la fa
també, per exemple, el francès, entre ?moyen? i ?milieu?-, el
llenguatge no és simplement un instrument sinó que és una
atmosfera, un ambient en el qual creixem, aprenem, estimem,
odiem, patim, resem, pensem, riem, cometem errors i, finalment,
morim. El llenguatge abraça i produeix les nostres formes de vida.
Per això les llengües no poden ser senzillament substituïdes.
Cada llengua mostra una visió del món, cada
llengua produeix diferents maneres d?interpretar i
d?entendre no solament allò que els seus parlants
diuen sinó també allò que fan, com reaccionen,
quins sentiments tenen. Encara que algú parli
moltes llengües -tant de bo, enhorabona!-,
tothom sap quina és la seva llengua de debò, la
primera i decisiva quan vol contestar preguntes com aquestes: en
quina llengua escric el meu diari personal, en quina prego o insulto a
gust, en quina escric poemes d?amor?
Cada llengua és un món, un veritable món. És clar que hi ha
connexions entre aquests móns -per això traduïm textos i llibres-,
però no hauríem d?oblidar que traduir és un art, i això significa que no
hi ha ponts automàtics de connexió entre les llengües. (Els traductors
saben millor que ningú com n?és, de difícil, traduir poesia d?una
llengua a una altra de forma mitjanament correcta.)
Cada poble té en la seva llengua el seu tret més distintiu. Nosaltres
també, és clar. Però, el català, que té més de 1.000 anys d?existència
i és la llengua de més de 10 milions de persones, no juga cap paper
ni a les institucions europees ni a les espanyoles. El català és negat
en el Parlament europeu i en el Parlament espanyol. Com podem els
catalans sentir-nos ben tractats per persones que rebutgen sentir el
català en les seves Cambres, ni que sigui a través de la traducció
simultània? El català només és un exemple del tracte que Europa
dóna a les llengües no-estatals. Malauradament, a Europa, no és la
llengua allò que interessa, sinó la llengua dels Estats, i això vol dir
que només interessen algunes llengües, no totes.
Per això som nosaltres els que hem de defensar la nostra llengua
amb més força i amb més energia que mai. Perquè la nostra no és
una llengua com les altres. No. La nostra també és una llengua, però
no és com les altres precisament perquè és la nostra. I això que ho
diu tothom que parla alguna llengua al món -perquè tothom defensa
la seva llengua-, també ho hem de dir nosaltres sense falsos
complexos ni ridícules submissions.
Per això no podem acceptar voluntàriament -només ho suportem com
una imposició antidemocràtica- que els jutges espanyols que
treballen a Catalunya no tinguin l?obligació de conèixer el català, vull
dir, d?entendre?l i de parlar-lo. Per això no podem acceptar
voluntàriament -només ho suportem com una imposició antidemocràtica
que els funcionaris de l?estat espanyol que actuen a Catalunya -civils o
militars- no estiguin tampoc obligats a entendre i a parlar la nostra llengua.
Preguntem-nos i preguntem-los: al servei de qui estan aquestes
persones? Estan realment al servei del poble que els ha d?acollir,
suportar i pagar? Doncs, no: si els funcionaris forasters no entenen i
no parlen el català, no poden estar realment al nostre servei,
senzillament perquè nosaltres no ens podem sentir compresos per
ells i no ens podem comunicar amb ells amb la naturalitat amb què
ho podríem fer si aquests funcionaris parlessin com nosaltres.
Que no se m?entengui malament: jo no sóc dels que diuen que és
més català aquest o aquell, el que ha nascut aquí o el que ha nascut
allà. Ningú no tria el seu lloc de naixement, ningú no tria el color de
la seva pell. Per això aquestes coses tenen molt poca importància.
Les coses importants són les que es poden triar i que, efectivament,
es trien. Per això la tria de la llengua és tan important. Per això, el
rebuig o el menysteniment de la llengua catalana són un senyal clar
de distanciament del nostre poble. Què diríem d?aquell que, vivint a
Madrid no volgués entendre el castellà, del que vivint a París no
parlés mai francès, de l?habitant de Londres que renunciés
sistemàticament a l?anglès? Diríem que, si no ho fan per incapacitat
sinó per voluntat, per opció lingüística i política, llavors clarament no
són un bon ciutadà espanyol, francès o anglès i que, per tant, tampoc
no són bons ciutadans, ja que ningú no és bon ciutadà en abstracte
sinó que sempre ho és, o no ho és, dels llocs on viu, en els llocs on es
guanya la vida, on conviu amb altres.
Per això, quan acollim immigrants, hem de voler que aprenguin el
català. I no ho exigim perquè siguem uns tossuts o uns empipadors,
sinó perquè volem que els nouvinguts visquin de debò amb nosaltres
i siguin com nosaltres. Els que diuen que els immigrants han
d?aprendre el castellà i que amb això ja n?hi ha prou, aquests
?volent-ho o sense voler- el que fan és condemnar els immigrants a ser
sempre estrangers a Catalunya. Nosaltres no volem que els que
vénen siguin estrangers, no volem que tinguin menys oportunitats
que nosaltres, no volem mantenir-los marginats. I si la llengua no ha
de ser marginada, tampoc no han de ser marginats els ciutadans per
raons de llengua. Saber català a Catalunya significa fer un pas decisiu
per accedir a la plena ciutadania, significa poder compartir amb
nosaltres pensaments i sentiments, significa aconseguir que la
llengua sigui un lligam fort d?unió entre nosaltres, no un element de
separació.
Per això, els que de debò volem defensar la llengua catalana, hem de
continuar exigint -malgrat tots els Estatuts que es fan i es desfanque
el català sigui l?única llengua oficial als Països Catalans. Perquè si
hi ha dues llengües oficials i una d?elles és, a més, l?única llengua
oficial a tot l?Estat -ah, veieu, l?Estat sí que té llengua única i que no
en vol cap altra-, llavors, de les dues llengües, la que té més poder al
darrera, aquella a la qual es dóna més poder, serà la que, per
darwinisme lingüístic, acabarà guanyant, i l?altra s?extingirà. Els
problemes de la llengua catalana no es resoldrien pas
autòmaticament, com per art de màgia, si el català fos la nostra
única llengua oficial, però llavors el català almenys no estaria en una
situació tan precària com ara, en situació de vigilància intensiva i
permanentment necessitada de ventilació assistida.
El proper govern i els quatre grups catalans del Parlament que, fins
ara, semblen estar compromesos amb la nostra llengua, ¿tindran la
intel·ligència i el coratge necessaris per fer efectiva l?obligació de
conèixer el català per part de tots els ciutadans d?aquest país? El
govern i els partits polítics, impulsaran mesures a favor de l?ús públic
i social del català, de manera que es noti que és, realment i
legalment, la ?llengua pròpia? de Catalunya? ¿Continuarem, en el
terreny lingüístic amb actituds i accions toves, de fireta, falsament
respectuoses?
Per què dic ?falsament respectuoses?? Perquè el que les nostres lleis
lingüístiques i molts catalans -amb actituds toves i espantadisses- de
fet acaben respectant és això: d?una banda, respecten la ignorància
que molts tenen de la llengua catalana; de l?altra, respecten la falta
de respecte que alguns tenen a la nostra llengua tot i viure en aquest
país. Heus aquí dues coses (ignorància i falta de respecte) que
nosaltres no hauríem de respectar, si no és que volem treballar per
una societat cada dia més sotmesa, més submisa, menys potent,
menys digna.
Concretament, al Principat, es parlen, en aquests moments, més de
tres-centes llengües. Això no ens fa cap por, ben al contrari, ens
alegra. Som un país obert i culte, som un país acollidor i civilitzat.
Però que les gramàtiques no ens facin oblidar ni la geografia ni la
història: tothom ha de saber a quin país viu. I, en aquest país, que es
veu que ha de tenir dues llengües oficials -una d?imposada, l?altra mig
salvada-, en aquest país, la llengua pròpia és el català; i aquesta
llengua pròpia, justament per ser-ho, és la que també ha d?esdevenir
llengua comuna de tots, la llengua de l?intercanvi i del diàleg, la de la
trobada i del debat, tant dels que neixen aquí com dels que arriben
de prop o dels que vénen de més lluny.
Aquest Estatut de segona mà que ja hem estrenat, no ens acabarà
pas d?ajudar a fer que la nostra llengua sigui la llengua del país si,
des del carrer, des de les associacions i grups, no ens hi posem amb
totes les ganes i amb totes les forces: perquè, legalment, la llengua
catalana no és encara, malauradament, la llengua comuna dels
productes que comprem o de la justícia que ens volen impartir encara
que no ens entenguin, i no és tan sols la llengua comuna dels que ens
atenen a moltes botigues, bars i restaurants o a algunes aules
universitàries. Hi ha compatriotes que lamenten tot això, però que ho
consenten. Nosaltres, no, nosaltres no ho consentim i ho combatrem.
N?hi ha que es conformen amb poc, amb molt poc, estan contents i
agraïts perquè encara no se?ls ha esborrat del tot del mapa. Nosaltres
diem ?prou? i només ens conformem amb el que és normal, amb el
que és just. I el que està passant en aquest país ni és normal ni és just.
Amics, per a molts, nosaltres no som una nació, sinó que som
pràcticament només una ?noció?. Els que estem aquí reunits sabem
que som una nació, una nació de debò, gran i ampla, antiga i jove,
una nació que parla en català i que diu a tothom que ho vulgui sentir
que volem que aquesta llengua sigui respectada i esdevingui llengua
comuna i oficial. Nosaltres hem de parlar a favor de totes les llengües
encara que no les parlem totes. Elles són la major riquesa de la
humanitat. Però hem de parlar especialment a favor de la nostra i,
per fer-ho, hem de parlar senzillament la nostra, la d?aquest país.
Els humans en bona part som humans precisament perquè parlem. I som els
humans que som perquè parlem de la manera que parlem. Per això, la
defensa de la llengua és també la defensa de la identitat i la dignitat humanes.
Els catalans som el que som i som com som gràcies a aquesta llengua mil·lenària:
a través dels segles, d?ella n?hem tret el dret i la literatura, la gastronomia i el
folklore, la història, la ciència i el pensament, l?esport, l?humor i les
relacions humanes. És en aquesta llengua que hem estat pastats. És
en aquesta llengua que ha estat pastat aquest país. Per això la
defensarem i demanarem a tothom que la vulgui defensar amb nosaltres.
De fet, no hauríem d?oblidar la raó profunda de per què som capaços
de defensar una llengua: perquè ella ens ha defensat primer.
Nosaltres ara defensem el català. Abans, però, el català ens ha
defensat a nosaltres. I ens continua defensant.
Visca Catalunya lliure,
visca els Països Catalans sobirans!
Josep-Maria Terricabras
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!