Dissabte, dia 4 de novembre de 2006 i diumenge dia 5, l’Exposició del Projecte de Catalunya Acció va ser present a la Fira de Puigcerdà. Allà vam poder contactar amb més catalanes i catalans d’arreu preocupats pel seu país, i els férem arribar -volíem contagiar-los- el nostre projecte, la nostra moral de lluita i de victòria, la nostra fe increbantable en Catalunya, lliure i plena, fe que niua en el cor de moltíssims catalans i que malda per sortir a la superfície.
(Llegiu, si no ho heu fet l’anterior post que és d’en Claudi Romeu)
Ara segueix un post d’un altre blocaire de Vilaweb que crec molt interessant i que és al que es refereix el tíitol que presideix el post que esteu llegint:
|
Trencavèl Comentaris polítics de Martí Cabré |
|
||
|
Què són els blocs de Vilaweb? Com obrir el meu bloc Els Blocs Arxiu Ajuda |
dilluns, 6 de novembre de 2006 |
|
|
|
Extret de ?Trencavel? http://blocs.mesvilaweb.cat/trencavel marticabre | diumenge, 5 de novembre de 2006 | 23:42h Ja he expressat el meu punt de vista sobre la qualitat dels polítics a Del Generalíssim a l’Excel·lència i La prepotència, sobre els drets i deures a Drets i deures i sobre nacionalisme/sobiranisme a Els sobiranistes vacus. Ara toca parlar de les polítiques socials. I hi ha poca cosa a dir. La Generalitat de Catalunya no té despesa militar. No controla les investigacions del CSIC. No pot regular els fluxos migratoris ni vigilar les fronteres. No controla el capítol de pensions, ni les prestacions d’atur. Els convenis grans no els fixen la patronal catalana amb els sindicats catalans. La Generalitat no controla l’ús dels ports i aeroports ni les inversions ferroviàries més importants. No té veu ni vot en les reunions europees que decideixen les línies d’activitat econòmica a prioritzar. No pot establir criteris de ciutadania com fan tots els estats del món i a sobre molts catalans se’n riuen. Què pot fer la Generalitat? Doncs fixar els horaris d’obertura dels establiments i gestionar escoles i hospitals. Això és la política social que s’ha fet els últims vint anys i la que es continuarà fent mentre no tinguem altres responsabilitats polítiques. Discutir una política social seriosa és parlar de recursos en investigació, en forces armades, en inversions multinacionals, en convenis col·lectius nacionals… decidir cap a on van la nostra economia i la nostra societat, fer insubmissió fiscal antimilitar, declarar reserves biològiques, decidir sobre les fusions empresarials i tenir veu en els grups de comunicació… D’aquí ve el mal de cap que m’agafa sempre que sento algun il·luminat parlant de les polítiques socials del Tripartit o de la dreta convergent quan només es fan canvis ridículs als pressupostos d’uns i d’altres. L’autonomia catalana funciona així: Espanya recapta els impostos i transfereix a cada Comunitat Autònoma els diners necessaris per fer funcionar les competències que li toqui gestionar. Els diners a transferir els decideix el partit que mani a Espanya: PP o PSOE, amb els pactes corresponents; a Catalunya ningú té marge de maniobra per canviar res. El problema és que els governs Pujol van crear una imatge de sobirania política tant forta que molta gent de bona fe creu que la Generalitat té capacitat d’orientar les seves polítiques socials. Tant de bo, però no és així. I trobo molt irresponsable dir que aquí es poden fer polítiques d’esquerra o de dreta i que aquesta tria determina el nostre benestar, quan aquí només podem fer polítiques de supervivència. I ho trobo irresponsable perquè quan el desencís per la manca de resultats promesos atrapa tots els partits més o menys seriosos, els votants comencen a otorgar confiança als partits antisistema. A Catalunya, l’expressió política social és com l’expressió feixisme. La utilitza tanta gent per expressar coses que no són, que quan fa realment referència a allò que és, perd el seu valor. Això sí, ens estalvia entendre la complexitat del món. Martí Cabré Comentaris: 1 |
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!