Emigdi Subirats i Sebastià

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Sílvia: Acabo de llegir – per tercera, per quarta vegada? – l’obra de Vicent Andrés Estellés. He de fer una Antologia dels seus versos. Però, com encabir l’aigua de la mar en una petxina? (No, no faig retòrica fàcil ni apel·lo a l’antiga llegenda de sant Agustí passejant per la platja). L’Estellés, en tant que poeta, és, per la seva frondositat, per la seva incontinència verbal, com una força de la naturalesa: penseu en una selva, en un oceà, en qualsevol cosa bategant i múltiple i desbordada. Heus ací, per començar, el que de bell antuvi sorprèn en la seva poesia: l’impuls i l’abundor.

Bon dia, som Sílvia Panisello i Emigdi Subirats. Hem vingut a recitar Estellés, a delectar-nos amb els poemes del poeta del poble. Heus ací l’inici del pròleg Immens Estellés, que va redactar un dels millors poetes dels que es fan i es desfan, Gerard Vergés i Príncep, per a l’antologia poètica que li va encomanar Proa el 1985.

No era el meu poble ni la meua gent1
mentre la font, més soledat, brollava
sense parar, gruixuts murs de la nit,
les perspectives, llunyanies blaves.

Sempre arribava i m’aturava sempre
davant la porta, amb un espant recòndit
per si seria, per si no seria,
i desistia, i des del marge ho veia.

Alegr fou el dematí, i alegres
els davantals, amb els poals, les passes,
els ametllers de cabellera màgica.

Ah, fumerals de capaltard! El dol
i la tristesa, el rosegó de ràbia.
Els estels freds, i la lluna més freda.

Emigdi: Bon dia a totes i a tots. El 18 de juliol de 1924 moria al cap-i-casal l’Àngel Guimerà. La malaurada casualitat faria que dotze anys després, a cop de sabre, el mateix dia també havien de perir moltes esperances: un règim democràtic era enderrocat, la dignitat ciutadana humiliada durant quatre dècades de dictadura, i amb efectes de llarga distància posterior. El 7 d’agost també ens deixava Joan Salvat Papasseit, l’autor del poema de la rosa als llavis, el poeta de la classe obrera. El 4 de setembre, en canvi, veia la primera llum a Burjassot Vicent Andrés Estellés qui, amb el pas dels anys, seria batejat de manera laica com al poeta del poble. Havien passat dos anys i un dia quan, vora l’Ebre, al carrer de Censal Sacosta, naixia Manuel Pérez i Bonfill, el nostre professor de sempre. De ben segur que amb la seua ironia habitual, no li passaria per alt que «l’un dia» té la seua importància, ja que és el veredicte que marca la fortuna dels convictes.

Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d’amargues branques:
penja una collita de màrtirs d’una
mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet,
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.

Vora el barranc del Carraixet
vinclarem les nostres banderes
en un silenci reverent
davant les tongades de morts;
davant tongades successives
d’assassinats, de mort inermes
afirmarem plor i paraula
vora el barranc del Carraixet,

Vora el barranc del Carraixet
sempre hi ha una falç que ens espera,
una bandera, una energia,
unes mans que proclamen pau,
el sacrifici i l’esperança.
Per ells durem l’ànima plena,
vent endins, terra endavant,
vora el barranc del Carraixet,

Sílvia: Quan l’any 73 vaig comprar el primer volum de l’obra completa je Vicent Andrés Estellés, Recomane tenebres, ho vaig fer a la llibreria “Tres i Quatre ” de València. Hi havia un ambient d’irritació somorta i d’impotència, la llibreria havia estat agredida recentment per enèsima vegada. No serà la darrera ocasió en que aquells que no tenen capacitat per argumentar intel·lectualment envers d’allò que odien, mostrarien el seu rebuig visceral de la cultura. Aquell llibre duia un estudi crític de Joan Fuster. Joan Fuster és la peça clau de la cultura catalana al País Valencià. No fa massa temps, a Joan Fuster el van atemptar. El podien haver estossinat i fet miquetes. Passen els anys i no tot passa. Si més no, és trist. Trist i desigual. Ja em direu, llibres i bombes! Vicent Andrés Estellés, com Joan Fuster, com d’altres, pertany a una nissaga d’una heroïcitat estranya, la dels valencians, homes de bé, que no renuncien als seus orígens. Vet ací com voler ésser qui s’és pot convertir-se en una aventura perillosa. Una terrorífica aventura humana.

Manuel Pérez Bonfill, el nostre professor de sempre, va publicar al setmanari Ebre Informes el 1978 un article sobre el darrer llibre publicat pel poeta de Burjassot, Ens fa cinc cèntims de la dificultat de ser escriptors en català al País Valencià, en un moment en què des del blaverisme, i amb impunitat policial, es podien cremar llibreria o atemptar contra els grans prohoms de la catalanitat valenciana: Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Raimon, Vicent Torrent, Ovidi Montllor, i tant d’altres.

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiar.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
oh la solemnitat de la teua carn tendra.
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anares per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.

Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir d’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat i dignitat tu sola,
tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment Recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions
Hi ha els bars. l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.

Emigdi: Vicent Andrés Estellés, com vostès ja saben, és Premi d’honor de les Lletres Catalanes d’enguany. Si bé es mira, els anys passen i alguna cosa canvia. Si més no, és esperançador. Cal tenir esperança, la bruta esperança, que deien els existencialistes de la meva època, la bagassa que mai no ens desempara. L’esperança, diuen, és l’últim que es perd. L’esperança, a la fi, és allò que resta quan ja res no resta. Vicent Andrés Estellés fou elegit Premi d’Honor de les Llebres Catalanes. A la clara, l’esperança no es mereix altra cosa que un Premi d’Honor. Hi ha coses, la lluita per la dignitat, per exemple, que no poden obtenir altre guany. Qui ho entengui que ho compri.

Estem usant l’escrit del literat tortosí Manuel Pérez Bonfill com a homenatge permanent al nostre professor de sempre, amb el qual tantes generacions de xiquets i de xiquetes vàrem aprendre a estimar la literatura amb el seu mestratge.

M’ACLAME A TU
M’aclame a tu mare de Terra sola,
arrape als teus genolls amb ungles brutes,
invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.
Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m’agafe a tu, al que més estimava,
i cante el jorn del matí il·limitat.
El clar camí, el pregon idioma,
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum.
Sempre a la nit il·luminat enter,
un bell futur, una augusta contrada,
seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el sol i seràs la collita.
Seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l’amor i la ferocitat,
seràs la clau que obri tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada.
Seràs confí on l’aurora comença
seràs forment, escala il·luminada.
Seràs l’ocell i seràs la bandera,
l’himne fecund del retorn de la pàtria,
tot esquinçat de l’emblema que puja,
seràs l’ocell i seràs la bandera.
Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels vents que em retornaves sempre.

Sílvia: Aquest valencià de melis, Vicent Andrés Estellés, se’m presenta sempre com un escriptor, un poeta, de incòmoda classificació. Es diria que no encaixa massa bé dintre dels esquemes critico-literaris convencionals. Torrencial, prolífic, culte, col·loquial i pròxim, els seus versos es manifesten cantelluts com les pedres d’un marge, primaris com les pedres d’un marge, savis com la saviesa d’un marge, desiguals com les seves pedres, sòlids com el propi marge. La seva obra és com un mur de pedra seca, un marge, consistent i bell i útil i comprometedor, fet amb les pedres que tenen una cara, la cultura, i el reble, tot allò que és patrimoni de la condició humana, és a dir, la mort i la vida, l’amor i el sexe, i la irreductible perseverança del combat diari. Allí estan els clàssics, fonament necessari per a la consistència de l’obra, allí rau l’única filosofia perenne, la de l’existència, amb l’esplèndida contradicció de la matèria… No em resisteixo a la cita llarga:

Formes diverses de l’oblit
aquest moment ha motivat.
Com de la fosca de la nit
em sé ric i ple d’un passat,
no sé dir si com rescatat
ni menys encara si acudit.
Un instant de felicitat
em retornava, si extingit
ara de sobte, amo i senyor.
La generositat dels déus,
ni agrair-la podria:
el mot perd contundència i vigor:
arrosseguen les nostres veus
el més brut cansament de llot.

Emigdi: Santa Censura com deia el gran Manuel anava fent el seu camí. Tanmateix, els setze jutges varen aixecar la seua veu. Josep M. Espinàs, Miquel Porter, Remei Margarit, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Xavier Elies, Guillermina Motta, Maria del Carme Grau, Martí Llauradó, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. Homenatge permanent a uns homenots i unes donasses que varen superar tota mena de barreres per fer despertar el català de les seues cendres.

Ens ho havien prohibit tot,
Era l’ordre municipal.
Però cantaren Els Pavesos
i després va cantar Ovidi
i en arribar el meu moment
una parella em va tallar
el pas: la guàrdia civil.
Volien la traducció
d’allò que anava a recitar.
Duia un exemplar del Quijote.
Miren, tot això, els vaig dir
i es quedaren tots astorats,
d’ací a deu anys pot ser que acabe
la traducció que em demanaven.
Es consultaren amb els ulls
i després no varen dubtar.
Pase por esta vez, van dir,
i jo vaig llegir els poemes
del meu Llibre de Meravelles.

Sílvia: Si un poeta uneix Estellés i Vergés és Ausiàs March, això és cosa gran. Estem davant d’un dels màxims poetes europeus de l’Edat Mitjana qui, probablement es va embarcar a la conquesta de la Mediterrània per a la Corona d’Aragó des del port dels Alfacs a la Ràpita. Vergés i Massip homenatjaren el cantor de Gandia, falconer del rei, des de la revista GEMINIS (Tortosa, 1952-1961), una llum en un període de màxima foscor política i cultural.

ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March. 
D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant, 
envers la catedral.  Carrer de Cabillers, 
la Plaça de l’Almoina.  Pense els darrer anys 
dels poetes local, de l’Horta de València. 
Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit 
el puny com una pedra, insistint foscament. 
I se’n tornava a casa, irritat, en silenci, 
barallant l’epigrama ple de dificultats, 
unes banalitat del tot insuportables. 
Un dia es va morir com es mort tot el món. 
Jo soc aquest que em dic…  Agafats de les mans, 
vàrem llegir la làpida.  I seguírem, després, 
pel carrer de la Mar.  Ens atreia la casa. 
I altre dia tornàrem.  I hem tornat molts de dies. 
Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina. 
Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura 
d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell, 
que pintà Jacomart.   Tornem algunes voltes. 
El carrer de la Mar, el de les Avellanes. 
Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. 
Ací, de cos present, estigué Ausiàs March. 
De cos present.  Jo soc aquest… Un sagristà 
de la Seu em contava com referent el cos 
d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d’ossos 
Un migdia, de llum exasperada, anàrem 
a Beniarjó; collirem unes flors en un marge: 
les volies deixar en aquelles ruïnes. 
Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem 
Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos,  
amb el fill bord creixent-li; retornàrem després 
a Gandia; tu duies les flors en una mà. 
En eixir de Gandia les llançares a l’aire, 
a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc. 
Jo soc aquest que em dic… Carrer de Cabiller, 
la Plaça de l’Almoina.   La teua mà en la meua 
com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre. 

Emigdi: És el primer poema del llibre, després ve tota la resta, la soledat, la ràbia i tantes altres coses circumstancials i colpidores. Cal llegir a Vicent Andrés Estellés amb la mirada ben clara i ben neta, vull dir, sense prejudicis, per a purgar-se de tanta literatura exsangüe i perfecta, per a reconèixer-se en la Història, per a assolir la quotidiana intimitat, per assumir el compromís col·lectiu. Llegint a Vicent Andrés Estellés tinc la gratificadora sensació de que totes les violències del món mai no destruiran ni la poesia ni la intel·ligència.

L’emperador del vals i l’opereta
segurament va morir a avall,
assumpte no de llit i de bragueta,
ornamental pretext si de metall.
Sota la llum del migdia, ben feta,
no n’ha mancat cap monàrquic detall,

com al remat del vals i l’opereta,
lluu, poderós, testicles al cavall:
no li han posat, com és discret, bragueta
i té dos bults d’escandalós metall.
Quina serà l’euga amable i ben feta
per aquest coit sense faltar detall?

Dalt el cavall de vals i d’opereta,
l’emperador, sempre dalt el cavall!
No es troba el piu, ni es troba la bragueta:
sols un discret i mesurat metall.
Àustria veu, una Àustria ben feta,
i al seu orgull no li manca detall.

Sílvia: D’aquesta manera el descrivia nostre Vergés. De l’Estellés, a part dels versos, sé tan poca cosa com vostès. Nat a Burjassot el 1924 i periodista. He llegit en algun lloc que, a hores d’ara, el poeta està escrivint la seva biografia. Llavors sobrem més cossos. Físicament l’ha descrit molt bé (jo tan sols el conec de fotografies) aquest altre gran poeta que és Josep M. Llompart: L’aire tímid, les ulleres correctíssimes, la mirada una mica trista, una mica amarga, amb una espurna de sarcasme i una altra espurna de facècia, el gest un poc cansat.

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Emigdi: Però l’Estellés amb el seu aire camperol, l’americana un poc arrugada i sempre descordat el boto de dalt de la camisa, va ent camí. Algú ja ha dit, i potser té més raó que un sant, que Vicent Andrés Estellés és el millor poeta valencià des d’Ausiàs March.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Avui en la vespra del solstici d’estiu, de la revetlla de Sant Joan, de la Festa Nacional dels Països Catalans, amb tota joia ens acomiadem de tots vostès, tivenysans i tivenysanes, en el marc meravellós del riu Ebre que tenim al darrere, amb els versos de l’enyorat Ovidi:

Senyores i senyors soc alcoià,
tinc senyera on blau no hi ha,
dic ben fort que parle català,
i que ho faig a la manera de València.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!