Emigdi Subirats i Sebastià

Suitat mia (6)

5 d’agost
Avui endegàvem la jornada ben d’hora atès que teníem al davant un matí força interessant amb diversos apuntaments (mot alguerès per dir cites). Eren les 8.15 quan hem fet cap al bar Orange, al carrer XX de setembre, al costat de la plaça Sulis i just davant de la imponent Torre de l’Esperó. Allí ens esperava en Giancarlo Sanna, un periodista local que s’encarrega dels portals de l’Alguer en italià i en alguerès, així com el canal televisiu Alguer channel. M’ha fet una entrevista emotiva, que recordaré sempre, en la qual m’ha preguntat sobre la meua estada a la ciutat, la meua passió algueresista, però també per la delicada situació política a Catalunya, amb el vergonyant condicionant de l’existència de 9 presos polítics com a condicionant.
Just després hem pogut gaudir de la veritable vida local, la que es troba en qualsevol ciutat mediterrània, la del mercat comunal. Un mercat és una autèntica meravella estètica, en el qual la gent va adquirint productes alimentaris mentre gaudeix d’una bona txàtxara (conversa) amb els paradistes. Hem fet la compra habitual a la parada de fruita i verdura de l’Anna Maria, una mena d’ambaixada hortofrutícola catalana a la Barceloneta de Sardenya; també peix a la parada d’un jove peixater, en Daniel Soggiu, un dels pocs joves que parlen alguerès arreu. Hem pogut comprovar com de bon matí l’alguerès és prou viu en la vida comercial i quotidiana, malgrat els habituals crits derrotistes que expressen a viva veu que ningú no el parla. Al forn de pa del carrer Gilbert Ferret també ens han parlat en alguerès! A despit de la delicada situació cultural i lingüística, encara som a temps de salvar els mots de la nostra llengua a l’Alguer.
Just després, ens hem dirigit al carrer del Carme per fer l’enregistrament d’uns poemes de l’Antoni Canu, d’un petit llibret a cura del seu gran promotor i amic que és Pere Mayans. L’entranyable Antoni es va criar en aquest carrer als anys 1930, abans de la gran guerra, tal com la recorden a la Sardenya catalana.
Com a colofó d’un matí carregat d’emocions, ens hem trobat amb en Guido Sari i hem fet uns refrescos al bar Ciro, el nostre segon bar de capçalera alguerès. Hem intercanviat opinions sobre models lingüístics, fets literaris, personatges de lletra algueresos i catalans, i sobre la situació política a Catalunya i a Sardenya. Personalment, considero Guido Sari com el gran poeta alguerès actual, amb un gran nivell intel•lectual i una molt bona capacitat de síntesi de què és la realitat algueresa actual i de la seua relació amb la catalana. Sens dubte, un autor que cal difondre arreu dels Països Catalans, la literatura del qual supera l’especificitat algueresa.
En Guido Sari de l’Alguer, o en Joan-Lluís Lluís de Perpinyà, són els més clars exemples de les possibilitats de la literatura catalana: dos prohoms provinents d’indrets amb una delicada situació lingüística, que aconsegueixen realitzar una obra excelsa, que cal reivindicar en tot moment.

Després d’una bona migdiada, necessària amb el ritme que portem, hem enregistrat vant del teatre de l’Alguer poemes en homenatge als literats i a les literates algueresos dels anys 1960, els quals m’agrada anomenar com els de la tercera renaixença: Antonio Bal·lero di Càndia, Antoni Cao, Pasqual Scanu, Rafael Sari, Francesc Manunta, Pinuccia Ginesa i Rafael Catardi.

A les 17.30 hem tingut una trobada molt emotiva amb en Francesc Santino Scognamillo, un jove músic i director de corals qui, a la vegada, és un entusiasta de la llengua algueresa. Hem xerrat una llarga estona sobre temes molt diversos, molt especialment sobre la seua formació musical i acadèmica en general. Ha estudiar hosteleria a Sàsser i a Girona, on va poder aprofundir en el seu coneixement del català. Es mostra entusiasta davant de tota la recerca de la cançó tradicional algueresa, com a deixeble avançat de dos  homenots ja veterans, Ciro Fatta i Pasqual Pirisi. Veu Catalunya com una sortida professional, així com per a expandir la feina feta a la Barceloneta. Hem enraonat sobre l’ús lingüístic, sobre la manca de transmissió de l’alguerès de pares a fills, fet veritablement incomprensible. En parlarem abastament d’aquesta txàtxara en altres apunts, ja que el futur de l’alguerès està justament en aquests joves lletrats.

Després m’he comprat a la llibreria Vademecum un llibre de l’esmentat músic Ciro Fatta. En Francesc m’ha impregnat d’aquesta passió i ja li he fet una bona ullada, compta amb moltes cançons d’autors que ja conec i que han musicat poetes que he estudiat força.

L’habitual passejada final a redós de les muralles ens ha portat avui a la torre de Sant Elm, des de la qual hem baixat a una part del moll que desconeixíem, per després passejar al llarg de la Marina de les Barques.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!