Emigdi Subirats i Sebastià

A Campredó, l’any 2000 des de l’associació Soldevila vàrem fundar la Colla Jove de Grallers, la qual cosa va suposar tota una fita per al nostre poble  ja que recuperàvem la tradició musical que hi havia hagut als anys 1950. Primerament, amb tres afeccionats(Josep Príncep, Enric Climent i Joan Mulet, tocaven mandúrria i guitarró),  que acompanyaven la rondalla dels tradicionals cantadors de jota i després amb la formació de “Els drinker’s”, un grup musical dels feliços 1960. Quan encara feia molt poc que ens havíem constituït, vàrem aconseguir enregistrar una cançó, “La jota de Campredó”, que es va incloure dintre del recull “Recapte de sons” que agrupava 20 formacions de gaiters, dolçainers, grallers i tabaleters del territori. Vaig gaudir de debò durant aquest temps amb el contacte directe amb l’ambient de la música tradicional, amb l’assistència a nombroses trobades de grallers arreu del territori, durant uns anys en què va haver-hi un autèntic auge quant a constitució de nous grups.  Recentment, en un programa radiofònic de Lletres Ebrenques dedicat a Aldover, que s’emetrà durant l’octubre, vàrem incloure diverses cançons de l’esmentat CD “Recapte de sons”, per tal de recordar una entranyable poesia de l’històric poeta Joan Torné i Balagué (Lluís del Montsià) dedicada a “La dolçaina d’Aldover”, un dolçainer que solia acompanyar les  Festes Majors ebrenques.
Celebro òbviament l’èxit del Tradicionàrius, que se celebra a finals d’agost a l’Hort de Cruells de Roquetes, així com aplaudeixo la idea d’instaurar una escola de cantadors en aquesta vila, la qual seria extremadament positiva  per a la difusió del folclore ebrenc. Igualment,  celebro l’èxit de grups com “Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries”,  “Terrer Roig ” o  “Pepet i Marieta” arreu dels Països Catalans, que estan aportant un grau important  de modernitat al nostre folclore. No cal dir que el fet que “Obrint pas”, un dels grups estrella del rock català, des de València estant hagi incorporat  la dolçaina com a part primordial de  la seua música va ser un pas importantíssim per a la difusió  d’aquest instrument  nostrat.
A Catalunya el ball considerat com a “nacional” és la sardana. En tots els països, normalitzats i no normalitzats,  sol haver-hi un ball regional que els condicionaments històrics i polítics li fan agafar la dimensió de nacional. En els països normalitzats ningú no s’escandalitza per aquest fet i ningú no el qüestiona. En les nacions no normalitzades com  la nostra, en canvi, sovint es qüestionen  símbols nacionals i  s’arriba a considerar-los incongrüentment com una imposició. La sardana, nascuda a l’Empordà i àmpliament difosa pel Rosselló i per l’àrea d’influència de Barcelona, té llargues arrels igualment al territori ebrenc. Als anys 1930, hi havia cobles sardanistes a Sant Carles de la Ràpita, Tortosa, Ulldecona i Amposta, i es feien campanyes de difusió  d’aquesta dansa  per nombroses pobles (hi havia molts seguidors en molts pobles de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre). Va comptar amb nombrosos adeptes entre els quals la gent vinculada al setmanari “Vida Tortosina” i a l’associació “Palestra” que s’adheriren al Foment de la sardana. Un dels intel·lectuals que va encapçalar l’organització d’aquests aplecs va ser el centenari Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), que va composar una bellíssima poesia, La dansa de l’amor, que va incloure al seu recull Roses Blanques (1934) i va rebre grans elogis per part de l’historiador tortosí Manuel Beguer, director de la revista La Zuda.
 “És la dansa catalana,/ la sardana,/ la nostra dansa millor,/ puntejar-la/ és estimar-la/ com la dansa de l’amor…/ Quan la plaça riallera/ – un matí de primavera -/ la sardana veu ballar, i dolçament la tenora,/ riu i plora/ amb l’encís del seu cantar./ Quan les mans formen rotllana/ i es va endolcint nostre cor/ per ballar-ne la sardana/ que és nostra dansa millor,/ i l’orgull de nostra raça/ sura per damunt la plaça/ com una cançó d’honor,/ i els ulls blaus d’una nineta/ al blau del cel fan tristor,/ sentim dintre nostres venes/ com es trenquen les cadenes/ i s’eixampla nostre cor./ Quan els fadrins de la vila,/ mentre la lluna vigila/ senten neguit per ballar,/ I la nit flairosa i bella/ s’obre com una poncella,/ que és la mel del poncellar,/ que és dolç sentir la cançó/ que la tenora desgrana/ teixint-ne una filigrana/ amb el punt de la sardana/ que és nostra dansa millor./ Ballem, catalans, que la sardana,/ n’és la dansa de l’amor…”.
El franquisme va arraconar aquest  ball i la resta de tradicions catalanes, i aquest arrelament territorial es va anar diluint. No oblidem però, que també va quedar en no-res l’ús de la dolçaina, la gaita i la gralla, que no s’han recuperat fins entrat els anys 1990. Actualment a les Terres de l’Ebres hi ha algunes cobles que s’especialitzen en la dansa més bella de les que es fan i desfan. A Tortosa fa molts d’anys que es realitzen jornades sardanistes i a Amposta hi ha una ballada important durant la tarda-nit de l’11 de setembre, la qual  està molt arrelada entre la població i rep una assistència veritablement massiva, la qual cosa pot sorprendre pel fet de ser una vila allunyada de l’eix Rosselló-Empordà,  el bressol sardanista. Molts ampostins i moltes ampostines acudeixen a la plaça del mercat, així com gran quantitat d’ebrencs d’arreu de les 4 comarques, que ja consideren aquesta com la cita sardanista ebrenca ineludible. No puc entendre que algunes veus  considerin aquesta ballada com una mena d’ofensa. Seria criticable si es volgués implantar la sardana com a ball regional ebrenc, però no és el cas. Evidentment que la jota també podria i hauria de representar Catalunya, no només durant la Diada sinó tot l’any. Però no deixa de ser normal que es cregui oportú organitzar ballades de sardanes en un dia tan important per al país. A més, és ben paradoxal que aquestes veus passin per alt que es toquen Pas dobles o  ranxeres a les vetllades nocturnes de la festa major, balls molt populars que no són ebrencs, amb els quals la gent gaudeix d’allò més. Les cases  regionals d’arreu de l’estat promocionen també els seus balls a casa nostra, flamenc o jota aragonesa, i molts cops són objecte d’¡nvitació a les Festes Majors, com ha estat el cas de Campredó durant els darrers anys. A mi, el flamenc és un tipus de música que no em diu res, mentre que és del meu gust la jota aragonesa. Enguany al poble van portar un grup d’Havaneres i el cantador de jotes tortosí Joseret. No qüestionaria mai que es convidi algun cop diversos grups folclòrics! I tornem a donar voltes al tema de la normalització, ja que només es qüestiona els símbols  dels dèbils, i s’accepta els dels qui veritablement manen i imposen llengua, cultura i símbols.
Ens cal felicitar tots plegats de la qualitat de moltes  colles de dolçainers, grallers i gaiters del territori (gosaria dir que de les millors dels Països Catalans), malgrat que en els darrers anys han desaparegut alguns grups. La Colla Jove de Dolçainers de Tortosa, Els Gaiters de l’Aguilot de Tortosa, els Grallers de Jesús, els Grallers  de Roquetes són exemples de colles emblemàtiques del territori que potencien la música nostrada i deixen el panorama musical ben alt. D’altra banda, la jornada sardanista a Amposta té una salut envejable amb la gran participació ciutadana que rep any rera any.  

PD. A la imatge, els Grallers de Jesús, un grup puntal de la música tradicional ebrenca.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!