Emigdi Subirats i Sebastià

Àngels Gregori i Parra va nàixer a Oliva, a la comarca de la Safor, l’any 1985). Resideix a Barcelona des de principis d’aquesta centúria. És una poeta amb molt prestigi que dirigeix el Festival de Poesia d’Oliva i és l’actual presidenta del PEN Català.

* És llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat de Barcelona, Màster de Gestió Cultural per la Universitat Oberta de Catalunya, amb la tesina Els festivals de poesia com a mitjà de difusió, i Màster en Didàctica de la llengua i la literatura catalana. Actualment està fent la tesi sobre la poesia de Marta Pessarrodona.
* L’any 2003 va rebre el Premi Amadeu Oller per a joves inèdits amb el poemari Bambolines.
* Tenia només dinou anys quan va crear el Festival Internacional de Poesia d’Oliva.
* Ha estat guardonada amb nombrosos premis poètics: el Premi Ausiàs March de Poesia de Gandia de 2007, amb Llibre de les Brandàlies; el Premi Alfons el Magnànim de Poesia de 2010 per l’obra New York, Nabokov & Bicicletes; el Manuel Garcia Grau de 2011 amb Herències; el Premi de Poesia dels Jocs Florals de Barcelona de 2013 amb el poemari Quan érem divendres.
* La seua obra ha sigut inclosa en diverses antologies de poesia i ha estat traduïda a diversos idiomes, com l’italià, el castellà, el francès, el croat i l’asturià.

Obra poètica
* Bambolines (2003), Llibre de les Brandàlies; New York, Nabokov &amp (2010),
Herències (2011); Quan érem divendres (2013).
* Ha pres part en les antologies: Joves poetes catalans (2004), Los versos de los acròbates (2005); Parlano le donne (2008), El poder del cuerpo (2009), Revue de Poésie Exit (2010), Revista L’àrbre à paroles. La Maison de la Poesie d’Amay. Cada oliva és un estel fos, Seminari de Traducció Poètica de Farrera.

BREU ANTOLOGIA POÈTICA

Trajecte

Aquest matí t’he trucat per dir-te
que acabava d’escoltar a la ràdio
que a partir de l’any dos mil setanta
un vol des d’ací fins als Estats Units
només tardarà una hora.
T’has quedat en silenci i m’has dit
que a l’any dos mil setanta
tindràs cent deu anys.
Aleshores he baixat dels núvols
i t’he preguntat què has fet avui per dinar.

Els ànecs de Central Park

Ahir, mentre em preguntaves
on van a parar els records quan s’obliden,
pensava en començar aquest poema.
I m’hauria agradat dir-te, per exemple,
que als records els passa el mateix
que als ànecs amb el llac del Central Park
quan ve l’hivern i es gela l’aigua,
que se’n van a un altre lloc per sobreviure.
M’hauria agradat dir-te això:
que, ara que és hivern a la teua memòria,
t’he guardat els records
en un lloc prop del mar, esperant-te.

Where the streets have no name

De vegades el dolor s’instal·la en una casa
com s’instal·la la calefacció o el corrent elèctric.
No sabem el pes que sostindran les bigues,
ni fins quan aguantaran els fonaments
abans d’obrir una fissura.
Però acumulem les hores sobre els murs
i enderroquem passats
que abans s’alçaven en terrenys
com un bonic motiu per sobreviure.
Coneixem, però, les capes que hem hagut
d’emblanquinar damunt d’altres capes.
Com un alfabet en braille
que pel relleu dels seus significats
n’endevinem les cicatrius.
De vegades les històries es repeteixen
canviant el nom i el lloc de domicili.
I de vegades els dolors s’instal·len
com un pacte a dues bandes,
com el pany d’una porta trencada
que algun dia haurem de reparar,
com una herència prèviament acordada.

Quan érem divendres

Recordaves les dates d’algunes guerres
I et preguntaves com juntar el buit i el dolor
Mentre nejetaves el peix fresc a la cuina.
I pensaves quina seria la ciutat
Que avui la pluja triaria per quedar-se.
Caminar per una ciutat quan plou
És com passejar-la nua,
M’havies escrit en un missatge.
I jo recordava tots els cels de les plujes
Sota les tardes de totes les ciutats,
Agafada de tu, com quan érem divendres.

Culleres

I have measured out my life with coffee spoons

T.S.Eliot

Les històries de família s’expliquen
al voltant dels estris de la cuina.
Així, mentre feies temps
perquè el cafè passara,
rentaves les culleres
i amb elles ordenaves les branques
d’un àlbum que encara guarda
algun buit entre les pàgines.
Totes les famílies felices s’assemblen.
Cada família dissortada ho és a la seva manera,
repeties, en veu baixa, citant una novel·la
que havies llegit de jove.
De sobte callaves i t’asseies.
I guardaves un silenci de ponts,
de magatzems, de molls de fusta.
Com tot el silenci que envolta
aquesta petita pàtria d’acer
de ganivets i culleres.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!