Emigdi Subirats i Sebastià

El 29 d’abril de 1931 va aprovar-se el Decret de bilingüisme que havia signat el ministre d’educació, Marcel·lí Domingo, polític esquerrà natural de Cambrils (Baix Camp) i altament vinculat a les Terres de l’Ebre. Es derogaven les prohibicions a l’ensenyament del català instaurades durant la Dictadura de Primo de Ribera. Durant els primers mesos de 1939, 1r año triunfal, el nou règim feixista va liquidar per la via ràpida l’ensenyament del català.  Durant la llarga nit de la dictadura franquista l’ensenyament de la llengua va haver de fer-se des de la clandestinitat. A la casa de l’escriptor Folch i Torres es van realitzar  les primeres classes. Hi havia el mecenatge de  Vicens Vives i l’Abat Esquerré. A partir dels anys 1960, reviu intensament l’interès pel català i la seua recuperació social i cultural. Sorgeix el fenomen de la Nova cançó, que portaria el català a places i carrers amb concerts memorables, com a mostra palpable que nosaltres no èrem d’eixe món, Raimon dixit. Van publicar-se l’històric Diccionari català-castellà de Santiago Albertí, l’usat pels escolars durant anys i panys. També van aparèixer llibres de pes com Els altres catalans, de Paco Candel, i Llengua i cultura als PPCC d’Antoni Maria Badia i Margarit. Poc  després s’endegava la gegantesca Història de la literatura catalana de Martí de Riquer. El 1965 es crea la càtedra de llengua i literatura catalanes a la Universitat Central de Barcelona, i el 1966 es funda l’Escola de mestres Rosa Sensat. El 1968, seria novament clau amb el començament de la redacció de la Gran enciclopèdia catalana i l’aparició de Salvat Català, la primera enciclopèdia en la llengua de la terra. 
A partir de l’empenta d’Òmnium cultural, fundat el 1961, s’accelera l’ensenyament del català. Es crea la Junta Assessora per als Estudis de Català per acord de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.  Es pretenia crear un cos de professors de català, controlar i organitzar cursos de futurs professors. Es tira endavant el 1969 la campanya Català a l’escola. La Llei General d’educació de 1970 permet una certa tolerància a l’ensenyament del català.  
Els franquistes havien deixat ben palés el seu odi anticatalà durant dècades. El 20N de 1975, amb la mort al llit del dictador, passaven a la història les llargues vacances del silenci, frase cèlebre de l’intel·lectual jesusenc Joan Cid i Mulet. Situant-nos a les Terres de l’Ebre, ens trobem a finals dels 1960 amb l’empresonament de professors com l’escriptor Manuel Pérez i Bonfill i Frederic Mauri (un dels millors exlibristes dels Països Catalans), vinculats a l’ensenyament clandestí del català als centres de secundària. Un altre exemple del tarannà dels franquistes el trobem amb un fet ben singular. L’històric intel·lectual gandesà, Mn. Baptista Manyà, va publicar el 1995 el seu llibre Per una nova teologia, el qual va enviar com a regal al polític tortosí Joaquín Bau Nolla, president del Consejo del reino, número 3 del règim franquista. Bau li contesta agraint-li la tramesa, i afegeix una frase ben il·lustrativa: lástima que esté escrito en catalán. A aquest polític franquista se l’honora encara amb el seu nom a un institut de secundària de la ciutat de Tortosa (en el qual jo treballo). En canvi, l’esmentat Joan Cid i Mulet (1907-1982), organitzador de cursos de català durant la República i posteriorment durant els 40 anys d’exili a Mèxic, en la seua segona visita a Catalunya el 1969 va demanar per carta al propi Mn. Manyà que li fes una missa en català!!! Als 1980 el claustre de professorat de l’institut tortosí va voler canviar el nom del centre i posar-li el de Mn. Manyà, antic professor. L’alcalde convergent de Tortosa va impedir-ho lamentablement, com també CiU vota contràriament a totes les peticions a l’ajuntament sobre el  canvi de nom de l’institut. La persecució contra la llengua catalana  continua sent premiada per suposats membres del   catalanisme polític.