Emigdi Subirats i Sebastià
Lletres ebrenques
El creixement de l’Ebresfera (col·lectiu blocaire ebrenc) sembla veritablement imparable. El dinamisme de molts dels seus impulsors porta a l’obertura constant de nous blocs i a la programació d’interessants activitats durant tot l’any. La darrera novetat significativa és el bloc Cinema clàssics, http://cinema-classics.blogspot.com/, que han iniciat 4 intrèpids blocaires (Gustau Moreno, Jaume Llambrich, Emili Nieto i Joan Carles Prats), per tal de cobrir una temàtica no gaire difosa a través de la xarxa a les Terres de l’Ebre, la del setè art. Personalment, també col·laboraré amb aquest interessant bloc. La següent és la meua primera entrada de crítica cinematogràfica (sobre pel·lícules amb més de 5 anys d’antiguitat), amb la qual voldria recordar l’importantíssim paper que va jugar en el cinema estatal durant dècades el cinematògraf tortosí Rafel Julià Sàlvia, que va dirigir veritables clàssics de la pantalla gran com: “La Gran familia”, “La tonta del bote” o “Manolo, guardia urbano”. Precisament enguany fa 50 anys de la inauguració d’una històrica pel·lícula, espill de l’Espanya ye-ye, “Las Chicas de la cruz roja”, que va tenir una gran repercussió i un gran èxit de taquilla.
LAS CHICAS DE LA CRUZ ROJA
El 6 de novembre de 1958 s’estrenava a Madrid “Las Chicas de la Cruz Roja”, la pel·lícula més exitosa de la llarga carrera cinematogràfica del director Rafel J. Sàlvia. Nascut a Tortosa, es va distingir com a poeta als anys 1930 quan, encara amb una edat molt jove, dirigia el setmanari catalanista “La Veu Comarcal” (portaveu de la Lliga regionalista) i aconseguia ser guardonat als Jocs Florals de Tortosa de 1935. Sàlvia aconseguia exemplaritzar la idea de l’Espanya ye-ye, a partir d’un argument molt senzill, típic del cinema estatal de l’època, que va captivar l’audiència i va omplir a vessar les sales de cinema d’arreu de l’estat. 
Concha Velasco i Tony Leblanch, dos veritables històrics del cinema estatal, van ser els protagonistes principals d’aquesta comèdia que deixava enrera el característic cinema de postguerra, marcat per l’alta influència ideològica del règim, i s’obria cap a l’Europa del bikini, els texans i els cabells llargs i despentinats.
Ens trobem davant de la ingenuïtat de quatre noies de diferents procedències socials, que s’uneixen com a voluntàries el dia de la Creu Roja, per passejar per Madrid la típica bandereta, i són festejades per uns nois moderns (però innocents) que pretenen seduir-les amb els seus encants. Totes quatre aspiren a tenir una relació sentimental exemplar per poder formar una família. L’humor és sempre present i guia l’argument d’una història quotidiana que va distreure joves i més grans durant dècades.
Aquesta pel·lícula va comptar també amb la col·laboració musical d’Augusto Algueró, un dels compositors estrella del moment. Sàlvia indubtablement pretenia dotar la ciutat de Madird d’una visió cosmopolita com a via per sortir del jou i donar la benvinguda als aires rebels que arrribaven lentament de l’altre costat dels Pirineus. Era un esforç de modernitat que havia de portar al lluiment de la vida urbana, davant d’un món rural encara endarrerit i amb altes cotes d’analfabetisme. És una pel·lícula encara recordada per tots els amants del cinema, ja que apostava per la modernitat i pel desacomplexament ciutadà.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
donç si tens raó aixo de l’ebresferea creix cada cop més fa no res me vax fikar i ara ja no estic a la llista dels ultims que es van apinta mira si n’hi ha de gen !
estic per ficar un altre bloc amb crítiques i coses de succeció al meu col·legi no hu sé tot depén del que diguin els meus compañs au fins un altra dew!!!!