Emigdi Subirats i Sebastià

 El FC Barcelona va aconseguir  guanyar molt brillantment la final de la copa del borbó de 1990, celebrada al camp de Mestalla a  València, llavors anomenat Lluís Casanova. Va ser un excel·lent partit que va controlar en tot moment. Els gols de Julio Salinas i de Guillem Amor, al principi i al final dels noranta minuts, varen deixar testimoni evident de la supremacia barcelonista. Es va viure un gran ambient a les grades, amb la qual cosa la família barcelonista vàrem xalar de debò. Amor, que va nàixer el mateix dia i el mateix any que jo, va tenir un accident fa un parell de mesos a l’alçada de l’Ametlla de Mar i va estar ingressat diverses setmanes a l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Vaig tenir la possibilitat de conèixer-lo personalment durant unes estades del Barça a Amposta, en què organitzaven competicions juvenils. El meu equip de futbol sala, Nessie School, ens enfrontàrem a ells, en el qual jugaven Amor, Roger Garcia i Alexanko.
El partit en qüestió va passar a la història, igualment, per les declaracions controvertides del defensa lateral madridista, Miquel Porlan, conegut esportivament com a Chendo, natural de la demarcació murciana. Com a patriota de ponent, va declarar que li dolia que la copa del rei d’Espanya tingués un equip guanyador que no era espanyol. Ell es pensava que faltava al respecte pronunciant-se d’aquesta  manera i es va quedar tan ample. Les reaccions a aquestes declaracions varen ser ben curioses. El llavors líder convergent per terres de la messeta, Miquel Roca, va demanar una rectificació immediata d’aquestes “injurioses” paraules. Debia ser també allò del “peix al cove”. Des de l’àmbit independentista es posaren a la venda, en canvi, unes pegatines que deien: “Chendo tens raó, Catalunya és una nació”. Jo encara en conservo algunes en una carpeta de quan era estudiant universitari.
Dos anys abans ja havia hagut una polèmica semblant per unes declaracions de l’entranyable davanter anglès del Barça, Gary Lineker. S’havia de celebrar un Espanya-Anglaterra que havia de tenir lloc ni més ni menys que al Camp Nou, indret no gaire entusiasta per a la selecció espanyola. Finalment, la il·lustre i reial federació espanyola de futbol va canviar de lloc el partit, ja que creien que l’afecció catalana podria aplaudir més els gols de Lineker que els de Butragueño, jugador estrella del moment. Va disputar-se on havia de ser, al “mismísimo” Santiago Bernabéu. Els anglesos derrotaren 4-2 els espanyols, i totes les barraques portaren el segell de Lineker. Per a més “morbo”, els va  infringí a l’Andoni Zubizarreta, un dels darrers fitxatges estrella del Barça. Lineker, natural de Leicester, es destapà davant dels micros afirmant que a Espanya no l’havia guanyat un jugador anglès, sinó un de català. Podeu imaginar la reació de la caverna de la premsa rojigualda!!!
Val a dir que la consecució d’aquesta copa borbònica vora el Túria era l’embrió del mític Dream Team, que va entronar jugadors com Laundrup, Stoichkov, Koeman, Romario, Beguiristain, Bakero, Guardiola, Sergi, Ferrer, etc. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!